“Tot i ser personal hem intentat que sigui universal”

Conservando memoria

Entrevista amb El Patio Teatro sobre Conservando Memoria
“Tot i ser personal hem intentat que sigui universal”

El Patio Teatro és una companyia riojana creada l’any 2010 per Izaskun Fernández i Julián Sáenz-López. Amb una intensa trajectòria i formació en diverses tècniques i disciplines artístiques, els logronyesos han aconseguit erigir-se en el panorama espanyol del teatre de titelles essent guardonats amb premis d’elevat renom com el Fetén per a la Millor Autoría aquest 2020, el Premi de la Fira de Titelles de Lleida (2019), el Drac d’Or a la Millor Dramaturgia o el Premi del Festival Violeta (2019).

Premis que avalen el seu recorregut que farà parada el proper 8 de març a les 17.30h i a les 19h al Teatre de la Garriga – El Patronat, amb el seu últim treball, “Conservando Memoria”. Un espectacle en forma de viatge a través dels records familiars d’Izaskun Fernández, un homenatge als seus avis i al desig de conservar la memòria.

Ara fa 10 anys que vau crear la companyia. Com va sorgir? I l’amor en la disciplina teatral i en els titelles?

Hem estudiat junts teatre a Logronyo, i després d’haver treballat plegats en altres companyies, vam veure que ens enteníem molt bé, que teníem connexió i vam decidir fer aquest pas endavant i crear El Patio Teatro.

Al principi adaptàvem contes en el saló de casa, uns inicis molt pobres. Però de cop, va sorgir una oportunitat immillorable. Izaskun estudiava ceràmica artística a l’escola d’art de Logronyo i havia de presentar el projecte final, una obra ceràmica. És aquí on decidim barrejar el fang i el teatre i presentar un espectacle: “A mano”.

Per què el petit format i el teatre d’objectes?

Hi ha dos versions, la pràctica i la romàntica. La pràctica és que no teníem ni recursos ni cap lloc on assajar, tan sols el local de l’àvia del Julián, però era un espai petit, no hi tenia cabuda un mitjà o gran format. I així vam trobar que ens sentíem còmodes en
aquest format.

La versió romàntica és que ens agrada el petit format per la proximitat que té amb l’espectador, té un punt d’intimitat que els altres formats no tenen.

Els vostres titelles no s’emmarquen en el prototip tradicional. Com són?

En el primer espectacle són manipulació directa. En el segon ja són més tradicionals. I en aquest darrer, “Conservando memòria”, directament no hi ha titelles com a tal, treballem amb objectes, manipulem pots de conserva perquè parlem precisament d’això, de conservar la memòria.

Simplement explico la història de la meva família, dels meus quatre avis i d’alguna forma vaig il·lustrant aquesta història valent-me dels pots de conserva.

I ara, presenteu el vostre tercer treball. En què es desmarca respecte els dos
anteriors que tant d’èxit us han portat?

En aquest últim espectacle fem ús de la paraula i a més estic (Izaskun) sola en escena.

Necessitàvem la paraula. Fins ara sempre treballàvem sense text com a regla de joc, perquè apostàvem per explicar històries sense parlar. Malgrat tot, aquesta vegada em demanava l’ús de la paraula. És com un salt al buit, un canvi molt notori.

Ara bé, les tres obres comparteixen una estètica, una atmosfera que ens defineix com a companyia: el gust per la paleta de colors cafè, els ocres i els ambres. A més, la il·luminació és un altre dels punts que més ens caracteritzen, de vegades pequem de pobres ja que posem pocs focus, però molts efectes de llum. Proximitat, estètica del color i llum, els tres pilars que persisteixen en les nostres creacions.

És un espectacle molt especial per vosaltres, sobretot per tu, Izaskun. En quin moment decideixes emprendre aquest viatge personal en format teatre?

Tot neix d’una necessitat molt personal que he tingut jo de fer un homenatge als meus quatre avis. Des de feia temps que ens perseguia la idea de treballar amb la memòria i el món de la conserva, ens semblava un joc poètic molt bell. I, tenint els quatre avis vius, tots ells de 91 anys, volia d’alguna manera transmetre’ls-hi la meva estima. Però sempre visualitzava l’espectacle un cop no fossin aquí.

Fins que un dia una amiga em va dir, “però per què estàs esperant que es morin?” Fes-ho ja. I tenia tota la raó.

Com ha estat el procés d’elaboració d’aquest darrer treball?

Hem estat gravant durant dos anys les entrevistes. He estat preguntant-los i m’han explicat les seves vides, anècdotes i històries molt personals. I tot això es veurà en escena.

Tot i ser personal hem intentat que sigui universal, al final és un homenatge a tots els éssers estimats. És com un moment de catarsi, intentem transportar l’espectador a llocs on poder-se retrobar o assentar-se al costat d’algú proper, un avi, els pares, o algú que han perdut recentment.

És un aprenentatge a dir adeu, però sobretot, és un cant a la vida, un homenatge a aquella vida que desapareix poc a poc, la de les generacions passades que ens precedeixen.

Entrevista realitzada per Júlia Oliveras Aumedes

Les entrades per a gaudir d’aquesta obra teatral es poden aconseguir per un cost de 6 euros al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (http://teatrelagarriga.cat)