Un concert conceptual marcat per la personalitat i el talent de JOINA
Un concert conceptual marcat per la personalitat i el talent de JOINA
Una tímida llum rogenca il·lumina l’escenari on un gran cub governa l’espai. Un vel fi i translúcid cobreix l’estructura i un fum dens difumina l’escena. Digne d’emmarcar. A poc a poc el fum s’esvaeix i s’intueix la silueta de JOINA.
Un inici de concert original amb molta personalitat que, més enllà de ser una imatge artística pròpiament dita, és una declaració d’intencions, una forma de plasmar sense música ni paraules el que després transmetrà la cantant empordanesa.
Primeres notes, primers ritmes i entra la veu de la solista. A l’escenari un quartet, a l’oïda, una barreja eclèctica de sons i estils musicals difícil de catalogar. Lluny de ser un quartet acústic, trobem una sonoritat experimental asseguda per uns fonaments ben delimitats, la instrumentació i les veus. El rap i el funk, l’R&B i el Black Music són acompanyats per pinzellades pròpies del pop i sons electrònics i urbans. Universos sonors per acompanyar una poesia íntima que viatja per diversos estadis.
Concebut en tres actes, “Òrbita 9.18” recorda a una obra de teatre. Tres parts que s’entrellacen per la nostàlgia, la necessitat de tornar als orígens i la inquietud del futur, l’angoixa de la vida moderna.
En un moment on la música és totalment fugaç, en què el single és el rei del consum musical per internet, Joina aposta per un àlbum conceptual. Un treball molt personal marcat per la recerca de “la pròpia casa”.
Els dos primers blocs van ser escrits durant la quarantena, quan la compositora va tornar a la seva terra, a l’Empordà. Dues parts que se situen, primer en el present, en la manca d’un refugi propi i, segon, en el passat, en els orígens. L’últim és una mirada al futur, a la proesa que significa viure fora de temps, trepitjar un moment que no és el present.
Tres parts totalment vinculades entre si a través de la nostàlgia, la poesia i la necessitat constant de trobar-se a un mateix. Tres parts que exemplifiquen una evolució, una continuïtat que acaba marcant i condicionant l’expressió artística.
Al llarg del concert, aquestes etapes i, inclús, les pròpies cançons, són entrelligades amb els poemes de l’Ana Sánchez Palomo recitats per l’empordanesa. Transicions que ajuden a compactar les composicions que acaben esdevenint aquest àlbum conceptual. Un treball que veu de l’ampli bagatge musical de la compositora que li ha permès crear aquesta sonoritat única i personal on el piano és l’instrument vertebrador. De fet, la mateixa Joina Canyet delecta als assistents al teatre amb el seu talent al piano, tot i que, en la major part del concert fa ús del seu instrument vocal, a vegades, distorsionat de forma exquisida. L’alt nivell musical i interpretatiu prové també de la resta de membres de la formació. Kevin Díaz als teclats i Sebastià Gris a la guitarra van lluir-se amb els seus instruments en alguns temes aportant musicalitat i, sobretot, personalitat. Per la seva banda, Abril Saurí, a la bateria va posar el tempo adequat per a cada sonoritat.
Un concert molt cuidat, tant per l’escenografia, el vestuari, el joc de llums o la setlist curosament pensada. Una performance on la cantant i pianista va anar desgranant el seu univers en el qual el públic, paulatinament, va poder endinsar-s’hi. Amb “Òrbita 9.18”, Joina s’erigeix com una de les principals figures emergents de l’escena del rap català.
Una crònica i recull fotogràfic de Júlia Oliveras Aumedes
