“No entenc la vida sense humor. Crec que al drama més gran és on més humor hi ha.”
Ann Perelló, actriu de “Nua, radiografia d’un trastorn”
Arriba a la Garriga una de les propostes més valentes de la temporada actual al Patronat. Es titula “Nua, radiografia d’un trastorn” i és una proposta de les essencials, amb la qual reflexionarem sobre els transtorns alimentaris, de la pressió estètica i de com ens afecta, de què és la bellesa i quins tabús hi ha al voltant del que socialment es considera “bellesa real”.
Es tracta d’un monòleg escenificat per l’Ann Perelló i dirigit per la Marta Aran, escrit per la mateixa Perelló i l’Andrea Ros, que es veurà al teatre de la Garriga divendres 24 de noviembre a les 20 h. Una coproducció del Teatre Principal de Palma en primera persona, tant crua com honesta, tant còmica com tràgica, tant actual com atemporal. Un espectacle imprescindible per a adolescents (tal com s’ha considerat des de l’Àrea d’Educació de l’Ajuntament de la Garriga, oferint una sessió matinal per als Instituts) i per a tots els públics (en sessió de vespre gratuïta, perquè ningú la deixi escapar).
L’Ann Perelló parla obertament, sense embuts, carregada de franquesa, valentia i l’honestetat pròpia d’algú que parla en primera persona d’una malaltia que ha viscut a la seva pell. Una actriu mallorquina que es va traslladar a Barcelona de ben jove per estudiar interpretació, multidisciplinària i molt treballadora, guanyadora amb aquesta peça del premi a Millor actriu per la ATAPIB (Associació de Teatres i Auditoris de les Illes Balears).
Ann Perelló: t’he llegit dir que a “Nua” és, citant les teves paraules, una peça molt honesta sobre els trastorns d’alimentació, fresca i amb tocs d’humor, però també profunda. Explica’ns detalladament els mots que n’has fet servir.
Ho intentaré! Honesta, perquè és senzilla, explicada des de l’ànima, partint de la meva experiencia, però tenint present que és una ficció. I perquè parlem amb el públic sense tabús, de tu a tu, no és tan important el què passa sinó com ho viu una persona amb un trastorn d’alimentació.
Fresca, perquè la vam escriure pensant en un públic jove, en adolescents de catorze anys, ho han d’entendre tractant-los d’igual a igual.
Amb humor, perquè jo no entenc la vida sense humor. Crec que al drama més gran és on més humor hi ha.
I profunda, perquè moltes vegades es consideren els trastors alimentaris com una cosa pròpia dels adolescents i d’un moment determinat, que ja ha passat de moda… i no se’ns passa, no: ni amb l’adolescència ni amb el transcurs de les generacions. És un tema molt profund, va més enllà de menjar o no menjar, més enllà de veure’s gras o prim: és un tema d’incapacitat de gestió emocional.
A “Nua” coneixem el retorn a casa d’una jove després de viure fora un temps. El retrobament amb els fantasmes del passat (en aquest cas, en clau de diaris i records d’adolescència) colpegen sempre l’amor propi i l’acceptació d’un mateix. Què més podem saber com a sinopsi de l’espectacle?
Poc més, per no fer espòiler. Bàsicament, és una noia que torna a Mallorca després d’un temps i, quan arriba, s’adona que un problema que havia deixat aparcat no està encara resolt. Aquelles coses que ens passen i que es van tapant i amagant amb el temps, però que acaben tornant a sortir. També important el retrobament amb la seva mare.
A destacar, també, els cinc vàters que configuren l’escenografia: cinc espais plens de secrets, converses i coreografies.
Són elements que permeten molta metàfora: blancs, purs, espais d’intimitat on va la nostra merda. En el cas del nostre tema, és molt significatiu. Com a anècdota, us diré que el meu pare és fontaner. Quan la directora. La Marta, va preguntar com podríem fer l’escenografia, en pensar en l’escenari blanc, jo vaig dir que el meu pare tenia molts vàters. I així la vam construir: amb el que teníem!
L’autoficció és un gènere que sembla estar de moda actualment. Digues-me, parlar d’un mateix, posat en una balança, és un procés més dur o més alliberador?
Per a mi, totalment alliberador. Totes les històries recullen una mica l’experiència dels dramaturgs. Em calia parlar del que realment coneixia i en aquest cas creia que era una necessitat meva parlar d’aquest tema. És molt important posar-ho damunt de la taula perquè van augmentant els casos sense parar. Va ser dur quan vaig començar a treure allò que havia passat però, per sobre de tot, alliberador. Ara que hem estrenat, després de trobar-nos amb un públic meravellós i que el sentim tan proper, realment és molt sanador, perquè aquell dolor que jo vaig viure tota sola ara és compartit amb totes aquelles persones, sobretot dones, que se senten acompanyades. És un dolor que s’ha transformat en una cosa útil.
Què ha estat més fàcil per a tu: parlar-ne o demanar ajuda?
Parlar-ne, sens dubte. Jo no vaig demanar ajuda perquè pensava que era més valent curar-me tota sola. I no és així: demanar ajuda és el més valent sempre. Parlar-ne és difícil perquè hi havia gent al meu voltant que no ho sabia i va ser un petit trasbals. Però és la manera d’acabar acceptant aquest trastorn.
En situacions o trastorns com el que vas patir i es reflecteix a “Nua”, qui és el pitjor enemic: la societat o un mateix?
Les dues. La societat impregna en comptagotes: vas pel carrer i veus aparadors, després a la televisió un anunci d’estar prim… Tota una informació que rebem des de petits que és molt difícil de treure i ens va impregnant. I tu mateix també ets molt difícil. Quan tens un trastorn d’alimentació, el teu cervell no funciona de manera lògica. Els recorreguts són aleatoris, saltes d’un lloc a l’altre i perds la concepció absoluta del que t’està passant i com estàs. Penses: “estic trista, tinc gana… què m’està succeint?”. És un deteriorament del teu sistema per identificar emocions, una desconfiguració absoluta del teu cervell. Aquesta obra també és per explicar que se’n pot sortir amb una detecció precoç, que el públic vegi quins són els senyals que cal detectar com més aviat millot. Que no s’allargui ni ramifiqui un problema del qual, amb ajuda, se’n pot sortir en un temps relativament curt.
“De tot se’n surt” podria ser-ne el subtítol, no trobes?
Jo soc molt positiva i penso que sí. Sens dubte hi ha molta feina i en sortiríem abans si no fos un problema. Per això, a “Nua” volem fer molt èmfasi en el fet que tenim un problema social. Mira, faré un petit espòiler ara: a l’espectacle es fa un joc que es deia “Línia directa”, de l’any 2000. Jo hi jugava amb vuit anys i es tractava d’endevinar a qui agradaves. Si des de petita estàs jugant a agradar a nois, això et marca molt. S’ha de fer un canvi social molt heavy, però a poc a poc estic segura que es pot.
Com rep “Nua” el públic adolescent? La línia temporal no és ja la seva, els arriba igualment?
És molt guai perquè des del teatre els adolescents ho entenen tot. Prefereixen que els parlis de tu a tu, com a un adult. El que ha passat amb “Nua” és que ha connectat. Se senten interpel·lats. Identifiquen coses que ja han passat, per exemple, el fotolog, amb l’Instagram. És molt interessant que facin aquestes translacions. Era una obra per a millennials que, de sobte, a generacions posteriors també arriba. És un públic superagraït. Com a actriu, que rebo tot el que passa en el públic, és molt xulo quan riuen, perquè riuen de veritat; quan s’emocionen, s’emocionen molt; i si han d’aplaudir, aplaudeixen.
Recordem que en finalitzar ambdues sessions, tindrem l’oportunitat de dialogar directament amb l’actriu al col·loqui posterior.
Tinc moltes ganes de venir a la Garriga, m’agrada molt el poble. Us convido a tots i totes a acompanyar-me!
Les entrades per a aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga, El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Lorena Serra
