“Aquest text, per a mi, i la posada en escena, va més enllà d’interpretar, de ser actor. No deixa de ser un repte”
Pere Arquillué, actor de “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”
Pere Arquillué: un actor reconegut per la crítica i l’espectador, multipremiat amb guardons Butaca, de la Crítica, Max, i fins i tot, Premi Nacional de Teatre, i amb una extensa trajectòria en el teatre, cinema i televisió. En Pere Arquillué ha participat en obres d’autors tan importants com Arthur Miller, William Shakespeare o Samuel Beckett, dirigit per importants directors com en Josep Maria Flotats, en Calixte Bieito o en Xavier Albertí. Per mencionar-ne algunes, “Àngels a Amèrica”, “Jerusalem”, “Primer amor” o “Cyrano de Bergerac”. Al cinema són al voltant d’uns vint llargmetratges en els quals ha participat i, a la pantalla petita, l’hem pogut veure en gairebé una trentena de serials de televisió, entre els quals destaquem “La Riera”, “Secrets de família” o “Arnau”.
El motiu que ens ocupa avui és l’espectacle monologat “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc”, un monòleg a set veus ubicat en un petit poble, del qual se’n revelaran secrets, ferides i altres enraonies, al mateix temps que esdevé una faula sobre el desig i el dolor, els somnis i els malsons.
Pere Arquillué: diumenge et tindrem a la Garriga per representar aquest brillant text per a únic intèrpret, jo en seré una de les espectadores, però alguns que ja l’han vista m’han aconsellat que ens preparem, perquè és dur i sortirem trasbalsats… És així?
Depèn del que entenguem per dur. És un text potent, traspua certa duresa, però alhora també és molt poètic. És un text molt important del Josep Maria Miró. Jo no em canso de dir que és fundacional, d’una transcendència rellevant, marca un abans i un després del teatre a casa nostra. Trasbalsa, commou, rebrega, atordeix, però al mateix temps crea bones sensacions, molt teatrals. Un text per a set personatges, però a mi m’agrada dir set veus o set ànimes, ja que ni ens disfressem ni canviem la veu pràcticament. Això fa que s’interpel·li directament a l’espectador i el fa treballar una mica.
De fet, permet-me que fem un incís per citar-te en una altra ocasió sobre què és el teatre: el teatre és viu, serveix perquè tots en un espai públic i en comú puguem connectar emocions i, en definitiva, puguem ser vius. Pel que dèiem anteriorment, sens dubte “El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” ens permetrà connectar entre nosaltres i les nostres emocions, com bé dius que fa el teatre.
Segur. Parla d’un poble que podria ser qualsevol en el món i això fa que ens sentim reconeguts. La comunitat de la qual parla és també la que seu a platea, això dona un sentit molt especial. No només aquest text, també el teatre en general: aquesta comunitat asseguda que, a partir de veure’s emmirallada davant l’escenari, pot fer reflexions, preguntes o arribar a petites conclusions.
També, per a tu com a actor, ha estat un repte enfrontar-te al text d’en Josep Maria Miró, de fet, t’he llegit dir que és un regal, per no dir enverinat, complicat. En paraules teves, “un repte estratosfèric”.
Primer de tot, la direcció d’en Xavier Albertí, un home amb una visió molt profunda del teatre, que el respira d’una manera molt concreta. Una hora i trenta-cinc minuts jo sol amb un focus és una feina monumental. Aquest text, per a mi, i la posada en escena, va més enllà d’interpretar, de ser actor. No deixa de ser un repte. Soc un transmissor (medi seria molt exagerat), en aquest cas, té més significat que mai. Cada dia que el faig és una mena de viatge estratosfèric. Em poso en el món de la paraula i un gest mínim, i passo per moltes i diferents emocions. Per tant, tot plegat fa que més que una obra de teatre convencional, esdevé un repte personal i com a actor.
Un repte que pertany a la primera part d’una trilogia, abans he dit brillant i no aleatòriament, ja que amb aquesta obra, en Miró ha estat mereixedor del Premi de la Crítica com a millor text i també ha estat Premi Nacional de Literatura dramàtica. Ser l’únic defensor del text dalt de l’escenari t’ha reportat també el premi de la crítica a millor actor principal, però em pregunto si també et reporta més autoexigència com a l’altra cara de la moneda.
L’autoexigència, no ho dubtis en absolut. El text és molt exigent i, si es vol fer amb una certa honestedat i veritat, has de passar per aquesta exigència tan bèstia. El text és una meravella… Jo crec que ni el mateix Miró sap el que ha escrit! Si li afegeixes a l’Albertí com a director, ja no t’explico més. Com a anècdota sempre explico el dia que vaig demanar posar una cadira i em va dir: “si vols una cadira, busca’t un altre director”. És exigent fins i tot físicament, perquè estic pràcticament quiet i el cos ho nota.
“El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” parla de la trobada d’un cadàver d’un jove de disset anys amb els genitals amputats en un poble on mai passa res i de cop aquest fet tan gros. Per tal de no descobrir res que no es pugui dir, et cedeixo la paraula per explicar-nos el que més puguem saber.
Parteix del moment en què es troba un adolescent amb els genitals mutilats enmig d’un camp de farratge. Set veus diferents donaran la seva versió, no solament d’aquesta mort, també de la societat en la qual viuen. El text és un misteri, més enllà de l’enigma i del thriller. Està ple d’imatges epistològiques, utilitza el llenguatge d’una manera molt particular. No té importància qui l’ha matat, sinó l’anàlisi de la societat en què vivim, els desigs tan mal canalitzats, aquests pecats encoberts, la mentida, el perill que existeix contínuament… Per a mi el més interessant és que a tu, com a espectador, t’interpel·la: vas fent, creant i imaginant aquests personatges. En petites claus que hi ha dins el text, vas conformant els personatges d’aquest gran misteri.
Es tracta d’un viatge interpretatiu en què et veurem donar vida al mateix jove, el pare que es va suïcidar anys abans, la seva mare i una professora d’institut, entre altres personatges. Com passes de l’un a l’altre i quin ha estat per a tu el més difícil d’arribar-hi?
El més difícil era trobar el codi des d’on explicar i respirar aquestes veus. La gràcia és no mostrar-les en primer grau, sinó el mateix Pere ser altaveu/transmissor perquè el públic els pugui crear. La dificultat és trobar on respiren, des d’on parlen, des de quin lloc es commouen. No hi ha salts de l’un a l’altre, és a partir del text que els anem conformant. Forma part d’una trilogia, aquesta és la primera, en Miró al començament diu que és per a un actor/actriu i no importa l’edat. El segon és per a una actriu i el segon, per a un actor. La dificultat és que no cal res més, l’escenari és pràcticament buit, sortim del teatre més convencional i anem a la paraula i el mínim gest.
Una història que es mou entre llum i foscor, entre la misèria i la maldat. No és la primera vegada que et toca d’alguna manera explorar dins les ombres d’un personatge, com t’ho fas per ser un malvat tan autèntic? Perquè disculpa’m l’atreviment, però jo et miro als ulls i el teu somriure, i tinc la impressió que no tens gens de dolentot en el teu ésser.
És molt divertit fer “cabrons” perquè passes per llocs per on tu com a persona no hi passaries mai! També vaig estar molts anys fent de galant, tota la joventut de bona persona. Per a mi va ser una alegria quan em van començar a donar papers de “malparits”. T’ho passes molt bé. Jo intento acostar-los al màxim a l’espectador, que siguin molt empàtics, encara que n’hi ha algun que és realment impossible. Per cert: de tot el que he dit abans, que la gent no s’espanti! No us penseu que veniu a veure la mare de Déu de Lourdes. La gràcia és que també és un text molt proper, on s’ha de fer un petit esforç perquè no ens ho donen per fet, triturat i mastegat. Però és accessible absolutament a tothom.
“El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” va ser inicialment rebutjat per un teatre públic. Es devien fer creus quan van veure l’èxit immediat que va obtenir al Temporada Alta, al Teatre Romea i fins i tot, a la gira actual, amb funcions exhaurides. Et sembla difícil la catalogació de l’art o creus que som objecte de molts interessos socials i polítics que frenen obres de qualitat?
La pregunta que fas és molt complexa. En el cas concret d'”El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc” em va saber molt greu. De fet, em vaig emprenyar. Tant li fa que tingui més o menys gent (i n’ha tingut molta), però és un text d’una importància cabdal per estar en un lloc públic, on la base sigui de tothom. Vull agrair a Temporada Alta i al Teatre Romea l’oportunitat. És un text de casa i escrit en català que hauria de pertànyer a les Institucions Públiques nostres (i a més amb el beneplàcit del Miró que no ha permès que s’estrenés fora fins a fer-ho al nostre país).
Ja has actuat al teatre de la Garriga, El Patronat, anteriorment?
Moltes vegades. Amb ‘El primer amor’, ‘Els veïns de dalt’, ‘En Juli Cèsar’… Un teatre petitó i molt bonic: per aquesta peça en concret li va molt bé!
Una entrevista de Lorena Serra
Les entrades per a gaudir d’aquesta obra es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
