EL COS MÉS BONIC QUE S’HAURÀ VIST MAI EN AQUEST LLOC: un treball interpretatiu més que intel·ligent i una presència escènica completíssima.
Foto: Ramon Ferrandis
No crec exagerar si començo dient que des de diumenge en Pere Arquillué ha estat i serà l’actor més incommensurable que s’haurà vist mai al Teatre de la Garriga. En un article el definien com el millor actor que s’haurà vist en aquest món, així que jo em quedo curta. Així i tot, aquesta és una crònica, no pas una crítica: intentaré que ho sigui, però no prometo res.
El teló obert, a càmera negra, amb un focus al lateral esquerre de l’escenari i una imatge molt suau projectada d’una cortina vermella, donaven la benvinguda als espectadors del Teatre de la Garriga, amb una més que evident declaració d’intencions: sense parafernàlies, avui toca treball d’actor. Les persones qui han vingut a veure l’Arquillué (que en són moltes, pels comentaris al vestíbul) no en sortiran defraudades. Qui no és amant del teatre (algun n’hi ha, segons escolto de la parella de la butaca del darrere, que no sap què ha vingut a veure), o bé fa una migdiada o bé se n’hi torna després d’aquesta obra.
Els primers minuts, banda sonora d’estossecs enmig de la foscor. Alguns nerviosos, altres amb raspera, psicogènesi d’emoció majoritàriament. Finalment, algú desembolica un caramel. Al cap d’una estona, el soroll d’un mòbil no silenciat. A partir d’aquest moment, cap més so que la respiració a l’uníson del públic entregat a una història que passa com quan llegeixes un llibre: res més que la paraula i les imatges que es van creant al cap. Perquè és feina de cadascú haver de construir com és el bell Albert, el jove assassinat i mutilat que inicia la història, mort en un abocador de farratge, cos inert pràcticament com el mateix Arquillué. Li segueix en Ramis, el seu pare, que es va suïcidar anys abans, ànima que ens sorprèn i corprèn, però també ens emmiralla. Com alguna altra. Com totes en certs moments. Perquè és la narració també de les nostres vides, encara que no digui el nostre nom, encara que no sigui el nostre poble, encara que no sigui el nostre cas. Podria ser-ho. Només els mots d’en Josep Maria Miró calen per traslladar-nos a una serralleria, la rotonda de les “sirenes” o un colmado de carretera.
Com les onades del mar, set veus van passant pel cos de l’Arquillué, de vegades mar plana, altres arrissada, brava, desfeta, forta maror i maregassa. No hi ha una perruca ni un vestuari que indiqui el canvi de rol, només un subtil moviment de maluc, un gir cap a focus, una pujada o baixada del to de veu sense ser tonalitat sencera, podríem dir un canvi d’escala a bemoll. I amb tan poc, fins a on arriba la ment a dibuixar una mare destrossada pels dos homes de la seva existència, la mestra de doble vida, el pederasta de la serralleria, el vell amic i el confident transgressor. En paraules del mateix Arquillué, posa el seu cos al servei de set ànimes que el posseeixen i el fan convertir en un simple transmissor, únic actor d’aquest recital d’històries de vida que s’expliquen de manera que sembla molt natural, aquest és el mèrit, però amb un treball interpretatiu més que intel·ligent i una presència escènica completíssima.
En acabat, tothom dempeus. Ovacions i aplaudiments que el fan sortir tres cops a saludar. Ah! I jo diria que, per la força dels seus aplaudiments, el veí de la butaca del darrere (el que no es professava devot del teatre) també n’ha gaudit, si més no una estona. El tornarem a veure pel Teatre, esperem que a l’Arquillué també.
Lorena Serra
