El Pinocchio més realista i menys ensucrat
El Pinocchio més realista i menys ensucrat
Quan parlem de Pinocchio probablement a tots ens ve a la ment la versió dolça de final feliç de Disney. Una versió que, sense entrar-la a valorar, s’allunya de l’obra original de Carlo Collodi. Perseguint plasmar l’essència de Collodi, la companyia de teatre La Baldufa proposa una versió més realista i menys ensucrada, una obra fidedigna a l’original.
Enmig d’una escenografia a mig muntar, amb tramoies per arreu, cordes penjant, llistons de fusta que, a primera vista, conformen un caos estrany, comença l’espectacle. Un dels actors s’acosta al públic, respectant les mesures de seguretat sanitàries, i els apropa un micròfon. Una mare i els seus dos fills són els escollits per gravar un conjunt de sons que acabaran esdevenint la banda sonora que ens anirà acompanyant al llarg de l’hora d’espectacle.
Els Baldufos, com ells mateixos s’anomenen, expliquen la història d’un nen lliure, sense prejudicis ni complexos, desobedient i entremaliat, però, alhora, ingenu que serà protegit per Geppetto, qui amb un instint protector propi d’un pare, busca el seu bé al transmetre-li la importància de formar-se. Pinocchio, desobedient, seguirà un camí diferent del desitjat per Geppeto, endinsant-se en aventures i problemes que el faran créixer i madurar de cop.
Un relat que incentiva als assistents al Teatre de la Garriga – El Patronat, molts d’ells, infants d’entre 3 i 12 anys, a reflexionar sobre valors tan necessaris en la societat actual com són l’educació, l’esforç, l’honestedat, la solidaritat, la tolerància, el respecte o la responsabilitat. Una branca pedagògica que, un cop més, marca la interpretació d’aquesta adaptació al teatre de la tradicional obra de Carlo Collodi. Una proposta versàtil, multidisciplinària, marcada pels nous llenguatges i formes estètiques que ajuden a endinsar-te en aquest imaginari del nen-titella.
En definitiva, un espectacle tendre i rigorós, del més alt nivell, tal com ho demostren els dos FETEN, al Millor Espectacle i a la Millor Direcció, amb els quals van ser guardonats el 2015.
Una crònica i recull fotogràfic de Júlia Oliveras
