“El que és dur de veritat és la realitat de la vida, no el fet d’haver d’interpretar-la. El teatre ha de servir per denunciar tot allò que no ens agrada.”
Santi Ricart i Jordi Martínez, actors de “La gran farsa”
Quan es menciona el nom de Santiago Fondevila algun professional de les arts escèniques tremola. Als lectors ens sol venir al cap el crític teatral a qui recorrem abans de comprar entrades per veure un espectacle. Fa un parell d’anys, en Fondevila va debutar com a autor teatral amb la peça “La gran farsa” que va escriure a partir del judici al Procés, una crítica àcida als poders de l’Estat que es va estrenar a la Sala Beckett de Barcelona i que el pròxim dissabte 9 de març es veurà al Teatre de la Garriga.
Tres actes breus, tràgics i alhora molta farsa serveixen a en Santi Fondevila per explicar una resposta institucional a una revolta inspirada en aquell “Ubú rey” d’Alfred Jarry, amb molts tints del món Monty Python, l’absurditat del teatre de Ionesco i la comicitat dels germans Marx. Una revolta popular que només pretenia la conquesta dels drets fonamentals dels ciutadans, uns drets que sembla impossible d’aconseguir. A l’escenari ens trobarem amb els interns d’una presó estatal que preparen una funció teatral sobre una monarquia lliberal, almenys, d’aparença lliberal i, tot i que a la trama no es fa menció en cap moment de manera explícita, de seguida els espectadors ens situem en els fets que es van viure ambDalt relació al judici contra els líders independentistes i contra tots els qui van asseure’s o queden per asseure’s al banc dels acusats després de l’1-O.
Dalt l’escenari ens trobem amb en David Bagés, en Xavier Ripoll, en Jordi Martínez i en Santi Ricart, aquests dos últims actors respondran un compendi de preguntes fetes pels mateixos garriguencs i garriguenques en relació amb l’espectacle.
MARC – La gran farsa està basada en un sistema polític o social actual? Quin és el missatge que es dona?
SANTI – Ho veuràs molt clar quan vinguis a veure l’obra! Si no és així, és que els actors ho fem molt malament…
JORDI – Tot i que l’autor no ho situa a cap lloc en concret, és absolutament reconeixible a què està fent referència. Parla d’uns fets que van passar fa relativament poc temps.
SANTI – Quin misteri!
JORDI – Millor, millor, per no fer espòiler! El títol penso que també ajuda en la contextualització. El to de la farsa condueix a l’espectador no a pensar sinó a passar-ho bé.
SANTI – És un secret vox populi que l’obra va sobre el judici al Procés, però, com diu en Jordi, no es diu mai que sigui a Catalunya sinó que es generalitza. Els presos denuncien la farsa que ha estat la situació del judici a través de l’obra de teatre que representen.
LIUNARA – Com porteu treballar en l’obra d’un autor que en algun moment de les vostres carreres pot haver criticat algun dels espectacles en què heu participat?
JORDI – T’haig de dir que d’uns anys ençà no llegeixo les crítiques. Abans tenien un pes molt específic, ara amb tantes xarxes socials hi ha un munt de gent que fa valoracions sobre el que veu i es relativitza tot una mica. Així i tot, no recordo que en Fondevila m’hagi fet cap mala crítica.
SANTI – Jo tampoc! Imagino que quan en Simó li va proposar la llista d’actors, si no els agradàvem, hagués demanat que en busqués uns altres. En Fondevila és l’autor i té part de la producció de l’espectacle, per tant, podia fer-ho tranquil·lament.
JORDI – Quina part de paral·lelisme té amb “Ubú president” d’Els Joglars?
SANTI – Hi ha un gran paral·lelisme! En Fondevila fa un homenatge a l’Alfred Jarry, que va escriure “Ubú rey” i és l’obra en la qual es basa. Jo no la vaig veure, així que no puc dir més.
JORDI – Jo sí! Al Lliure de Gràcia, amb tota la plantilla dels actors de la cooperativa del Lliure, més el Rubianes i algun actor d’Els Joglars. En tinc un record magnífic! Estava tocat amb la farsa pròpia de l’obra d’en Jarry com “La gran farsa”. I sí, hi té moltes semblances.
MÒNICA – Com us fa sentir representar una obra de teatre que reflecteix la realitat que estem vivint, és a dir, que sembla que de bon principi ja té la sentència dictada i es vulneren els drets per tot arreu?
PATXI – Penseu que l’aplicació de la llei és immoral i totalment contrari a la mateixa llei, com sembla que avui dia està succeint?
SANTI – L’obra justament denuncia això: hi ha uns personatges que són els reis del nostre país que saben que tenen els jutges a favor seu. És dur i real. Val la pena fer humor d’aquestes coses? La meva reflexió és: tenim altra solució? Tant per tant, riguem-nos doncs de nosaltres mateixos!
JORDI: El que és dur de veritat és la realitat de la vida, no el fet d’haver d’interpretar-la. El teatre ha de servir per denunciar tot allò que no ens agrada. Com em vaig sentir? Respondré que no recordo haver viscut un procés de creació d’un espectacle on hagi rigut més en els assajos que amb aquest. Els quatre actors som força gamberros i el to de l’obra (la farsa) permet estripar fins a l’extrem perquè no hi ha naturalisme. Ara, soc conscient que els qui participem de “La gran farsa” estem denunciant tots aquests fets, si més no, tenim el dret d’explicar-ho.
ELISA – Creieu que la vostra ideologia política és un dels motius pels quals us han triat? I si, al contrari, no sou gens afins, què és el més familiar i contradictori del vostre pensament amb el personatge que interpreteu?
SANTI – No penso que ens hagin triat per ideologia política.
JORDI – A mi no em van preguntar al càsting si era independentista o no! Per damunt d’això, l’obra parla de la injustícia, de com funciona un judici polític i com la política està envaïda per aquesta corrupció. Jo estic totalment d’acord en denunciar-ho.
SANTI – Moltes vegades ens toca interpretar personatges que no som… Una vegada, a “Purga”, vam fer els dos de torturadors i la gent que ens coneix no crec que ens imaginin torturant a ningú…
JORDI – Per res! El que sí que és veritat és que jo mai estaria en un projecte on el missatge de l’obra fos contrari al que sento o penso. Una altra cosa és que em toqui un personatge, com per exemple, Hitler: puc fer de Hitler, però l’espectacle ha d’explicar que eren uns assassins, perquè si el missatge és d’estar a favor del nazisme, jo no el faria mai. El concepte ideològic l’anteposo jo mateix quan m’arriba un text.
SANTI – Has posat un bon exemple, Jordi. No seria per ideologia que no t’escollirien per fer de Hitler, seria per alçada! (riures)
JORDI – D’entre tots els temes que es tracten a “La gran farsa” (política, periodisme, justícia, etc.) vull fer èmfasi en el concepte del clown. Els clowns del teatre clàssic estan molt més a prop dels personatges de l’obra del que ens imaginem?
SANTI – Els personatges que interpretem són més bufons que pallassos. El bufó és més desagradable i, en el nostre camí per la farsa, penso que l’espectacle és més estripat, més bufonesc.
JORDI – Exactament. “La gran farsa” fet per una troupe de pallassos seria molt diferent, tant per la construcció com pel tipus de llenguatge.
ANNA – Com arriba el missatge al públic, tenint present que hi ha tota mena de pensar i de fer?
SANTI – De moment només s’han aixecat de la cadira per aplaudir, no per marxar! Espero que aquí a la Garriga no passi tampoc…
JORDI – Et diré una curiositat: mentre estàvem fent l’espectacle, estàvem convençuts (no sé per què, realment falsament convençuts) que tota la gent independentista estaria a favor amb molts aspectes de l’obra. Vam tenir l’oportunitat de representar-la davant de persones independentistes i vam notar que no estaven molt contents… No és un espectacle reivindicatiu en aquest sentit. Com a bona farsa, se’n riu del mort i de qui el vetlla, dit popularment.
SANTI – Fa farsa d’uns fets que són realment greus. Jo tinc amics que pensava que ho passarien d’allò més bé i, en canvi, van sortir amb el cor encongit…
Les entrades d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga, El Patronat
Lorena Serra
