“El teatre s’ha d’acostar als adolescents d’una altra manera, perquè sinó és molt fàcil allunyar-los”
Carla Vilaró, actriu de “Cr#sh, tothom pot caure”
Arriba a la Garriga “Cr#sh, tothom pot caure”, un espectacle de creació de la companyia Mea Culpa, especialment recomanat a adolescents de 14 a 18 anys, en el que tres actors (Gerard Franch, Alba Flor i Carla Vilaró) parlen sobre la Salut mental de manera amena, honesta i compromesa.
L’obra es va poder veure a La Villarroel l’abril de l’anterior temporada, va ser l’espectacle inaugural del RBELS Festival Teatre Jove i ara està de gira per Catalunya i l’Estat Espanyol. Una proposta diferent, fresca, escrita i dirigida per en Miquel Mas Fiol, construïda al voltant de les seves pròpies experiències i vivències, dels actors i de trobades i dinàmiques grupals amb adolescents.
Tenim l’ocasió de parlar amb la Carla Vilaró, una de les intèrprets que dona vida a una de les tres adolescents que, a partir de la participació en una prova esportiva, rememoren els moments més durs de la seva adolescència.
Quins serien per a tu, basant-nos en “Cr#sh, tothom pot caure” els pilars bàsics per establir una personalitat estable i sana?
Bàsicament el de la comunicació. Això és el que més volem transmetre: parlar i compartir el què et passa és el que fa que després no et sentis tan sola i, per tant, fa que puguis solucionar-ho més ràpid o tenir més eines per enfrontar-te a les coses que passen a la vida. Posar nom o dir com et sents ajuda a superar tots aquests moments.
Fes-nos un breu resum de què tracta la proposta, en les teves paraules.
És la història de tres adolescents que han de lidiar amb un dia a dia complicat. Hem agafat temes genèrics que hem intentat vehicular amb tres històries més concretes. La Carla, el Gerard i l’Alba estan intentant sobreviure com podem i amb el material que poden, davant de totes les situacions que els estan passant durant la seva adolescència.
Parlem de l’autoexigència, de com creem vincles en el nostre entorn i de l’autoestima, ítems que creiem que estan molt vigents no només avui dia, també quan nosaltres i les nostres famílies eren adolescents. Per tant, tots connectem de la mateixa manera.
Temes que ens evoquen a situacions d’ansietat i pressió social, per exemple.
Aquest és el pa de cada dia. El meu personatge treballa molt l’autoexigència, que jo també vaig viure en la meva adolescència. Aquesta pressió familiar, a l’Institut, per arribar a ser algú, accedir a la carrera desitjada, voler ser el millor… Tots aquests factors que et fan oblidar qui ets i què vols fer, et fan enfocar a altres aspectes no tan essencials. És important parlar, com hem dit abans, per tal de compartir allò que tots necessitem, no només quan som joves. Portem un ritme de vida en el que costa molt tenir una ment sana i una vida sana. Per això volem parlar d’aquests estímuls externs que ens arriben i que dificulten que puguem estar bé psicològicament.
Cap dels tres actors sou adolescents, com aconseguiu fer tan creïble i proper l’espectacle?
En ser un espectacle de creació, el que nosaltres vam fer va ser tancar-nos a una sala d’assaig amb el director i vam fer propostes d’improvisació a partir de nosaltres mateixos. Havent parlat amb adolescents en un parell de reunions prèvies, i explorant dins nostre, van acabar sortint moltes coses nostres. Per això els personatges es diuen com nosaltres: és una autoficció que arriba molt perquè el meu personatge parla de mi. Per això connectem tan bé amb la gent. Són personatges honestos i sincers.
Creus que a la cartellera actual manquen continguts interessants que captin l’interès adolescent? És necessari apropar el teatre a la gent jove?
És superimportant. Ara mateix moltes propostes destinades a adolescents ja s’estan encarant amb continguts més interessants i propers a ells, que trenquen amb el llenguatge d’abans, tan perfecte i tan correcte d’autors catalans (que també està molt bé tenir-ho), però el teatre s’ha d’acostar als adolescents d’una altra manera, perquè si no és molt fàcil allunyar-los. Els temps canvien, ens hem d’actualitzar; nosaltres som una petita part d’això. Diverses companyies estan tractant temes de la pròpia identitat, com “Alan, el musical” o “Boja” de la Mariona Esplugues, per exemple. Estem molt orgulloses de formar part d’una generació que estem dient que el teatre va més enllà de la Rodoreda (que no deixa de ser rellevant), però als adolescents els passen coses que no podem ignorar. I no oblidem que són ells amb qui hem de connectar perquè seran els qui ompliran les sales dels teatres en el futur, del TNC, del Goya, del Romea… Justament a aquestes sales grans jo penso que manquen propostes més “gamberres”, no tan correctes, però sí més reals.
És una obra que trenca l’estructura de narrativa clàssica, com es desenvolupa la trama per fer-la tan atractiva?
Partim de contrastos. Al nostre director li agrada molt treballar per càpsules i contrastos. Que el públic no estigui mai còmode. Fem que la gent vehiculi emocions amb nosaltres, com a la vida mateixa. Hi ha moments còmics i altres dramàtics, tallats sense cap mena de compromís amb la història. És bonic perquè l’espectador adolescent, més exigent que el públic adult, està molt més connectat tota l’estona. Ells estan acostumats a rebre diferents continguts i ràpidament, molts estímuls de cop, per això nosaltres intentem fer càpsules que quan veiem que ja les entenen, tallem i cap a una altra! Hem vist claríssimament que funciona. Al principi els sentim remoguts a la butaca, amb aquell neguit d'”ens ha tocat anar al teatre”, aleshores nosaltres agafem el micro i els parlem directament amb un llenguatge tan proper que de seguida els enganxem i els mantenim en silenci tot l’espectacle. És una fórmula que hem trobat que funciona.
La posada en escena és també important per mantenir l’atenció fixada a l’escenari…
Sí, també juguem amb l’escenografia. No volíem grans elements, és un escenari bastant pobre. Buscàvem una cosa senzilla però que funcionés. Tenim un matalasset que pot ser una taula de despatx, una al·legoria a la frustració, etc. L’adolescent ha de posar imaginació per entendre el què ocorre. Amb les llums també passa.
I també penso que l’humor és clau. I l’amor també.
Hem de fer l’humor a partir de l’amor. Com poses humor a la salut mental sense ofendre? A més a més, els espectadors estan en una etapa molt vulnerable i, de cap manera, volíem ferir sensibilitats. Hem trobat una manera a partir de l’afecte i l’amor, i també del llenguatge, encara que a priori no ho sembli. Vigilem molt en com diem les coses, quin missatge transmetem, quina paraula li posem a un concepte, per què parlem d’això i no d’allò altre. L’humor era clau per a nosaltres perquè el tema ja és prou dramàtic en ell mateix (l’autoexigència, com ens flagel·lem dia a dia…). Li vam donar una volta i ho hem portat tant a l’extrem que ha esdevingut còmic. Perquè sinó és molt dur i tornem a repetir el mateix codi dramàtic de sempre.
Cr#sh, tothom pot caure, és teatre imprescindible per lluitar contra el tabú de les malalties mentals entre els joves i també per qüestionar-se alguns estereotips, per què més creus que Cr#sh, tothom pot caure no ha de perdre-se’l ningú?
Primer perquè el tema que tracta és universal. Jo recordo el dia que el vam fer a Igualada, que hi havia públic de totes les edats, i els adults van connectar moltíssim i, amb la perspectiva de l’edat, van entendre-ho millor. És un tema que ens connecta a diferents generacions, ja que sempre busques el teu lloc al món tinguis l’edat que tinguis. També per tot el que acabem de dir: perquè utilitzem l’humor i el drama; perquè el format és molt dinàmic; perquè el llenguatge verbal és real i proper; perquè el joc escènic és francament atractiu. Cr#sh, tothom pot caure, és una proposta que vull pensar que és molt necessària.
Oferireu a la Garriga una funció per als Instituts, com va la gira i col·loquis postfunció que esteu fent pels centres educatius i quina és la resposta que esteu tenint?
Va molt bé, és increïble. Fer-ho amb adolescents és fantàstic, per a nosaltres un repte moltes vegades. Fem la peça i després un col·loqui. Moltes vegades ens han de frenar perquè se’ns esgota el temps en preguntes i aportacions. Ens han explicat coses i verbalitzar situacions que a classe no han arribat a dir o no han trobat el moment, i ho fan al nostre col·loqui. A nosaltres ens encanta. Ens dona l’energia per seguir i per entendre que ho estem fent bé. Són propostes que hem recollit i intentat incloure com hem pogut. Ens està aportant una riquesa brutal com a intèrprets. Quan un adolescent et dona les gràcies, no necessites res més. Ells valoren molt l’honestedat i que no parlis de salut mental de manera pamfletària. Això és el que ens ha omplert més.
Una entrevista de Lorena Serra
