“El Testament” de Ramon Molins ens va emocionar i fer riure a parts iguals, però sobretot ens va fer entendre que la vida són moments, anècdotes trivials que amb el temps acaben per ser catàrtiques.
© Ramon Ferrandis
Zum Zum teatre té la seva segona residència a la Garriga. Si no tots, gairebé tots els espectacles de la companyia, els han representat al nostre poble. És per això que si la nova proposta requereix un espai més íntim, el busquem i ens enamorem de prop, encara més si és possible, d’aquests lleidatans tan entranyables. Aquest va ser el cas de “El Testament”, que es va veure el passat dissabte 27 a Can Luna, ben apropet, al caliu dels records i la vida d’en Ramon Molins, com una llar de foc que ens escalfa els cors.
Nostàlgia de la infància, embolcallada per l’optimisme i la tendresa dels records de temps passats, van fer viatjar a tots els garriguencs per la plaça de l’església quan era de sorra, pels camps que rodejaven Can Terrers sense urbanitzar… La narració se situava en un poble de Lleida, però el viatge intern de l’espectador era per la seva pròpia infància, els seus amics i el seu barri, fos quin fos o estigués on estigués.
La màgia de “El Testament” recau no solament en aquests records únics que dibuixaven somriures dolços en la cara dels espectadors, també en el record col·lectiu d’una banda sonora que si no era pròpia era llegat dels pares. O dels avis, ja que entre el públic també vaig trobar una pre-adolescent emocionada en finalitzar l’espectacle de tants i tants moments reviscuts amb els avis.
Un altre record col·lectiu: els programes radiofònics de l’Elena Francis. Riures desmesurats al pati de butaques amb els consells d’una dona que avui dia serien censurats i motiu de denúncia, però aleshores eren lema entre la relació maternofilial: “fes cas a la mare”.
“El Testament” de Ramon Molins ens va emocionar i fer riure a parts iguals, però sobretot ens va fer entendre que la vida són moments, anècdotes trivials que amb el temps acaben per ser catàrtiques. Morir és inevitable, però viure ha de ser imprescindible. I si el cos et demana kilòmetres per ser actor, doncs zum-zum a la carretera. Quina serà la teva herència? La figureta d’un nan… per què no? De vegades el més bonic no és el que és una figureta sinó el que et fa sentir un objecte i recordar de la persona.
No vull acabar sense dir que va ser una hora d’espectacle “físic”, però a l’espai de Can Luna es va allargar molta estona més entre el públic assistent parlant encuriosits amb el mateix Molins i preguntant sobre els límits de l’autoficció. Una hora que tinc la sensació, pels comentaris, que més d’un haguéssim allargat una mica més i una mica més (com diuen els infants quan no volen que alguna cosa s’acabi). Perquè més d’un haguéssim gaudit hores de l’àlbum de records d’en Ramon Molins (com va anar la història amb la qui va ser la primera novieta?, què va ser de la companyia de teatre del barri?), un àlbum de records que es va obrir i, de cop, també era el nostre.
Lorena Serra
