Teatre la Garriga

“És un diàleg a través de l’escolta, la proposta i la recepció”

Clara Lai i Joan Moll 

Clara Lai i Joan Moll són dos músics amb una àmplia experiència en l’àmbit del jazz que a finals del 2019 es troben per constituir un duet. Un parell d’anys després ja han publicat el seu primer treball, “Permanente Impermanencia” amb el que ens delectaran al Teatre de la Garriga – El Patronat el proper dissabte 15 de maig a les 20 hores. Un concert emmarcat en el 10è Festival de Jazz de la Garriga. 

El vostre duo va néixer fa poc més d’un any. Amb quin objectiu us ajunteu el Joan i tu? 
El Joan i jo ja ens coneixíem des de feia anys, havíem tocat junts, però no havíem provat aquesta formació a duo. L’objectiu era explorar aquesta formació a nivell de composició. Així doncs ens vam ajuntar perseguint un objectiu merament d’exploració musical.

Una trajectòria conjunta curta, però, que en canvi, en solitari, és ja destacable, amb una àmplia experiència en l’àmbit del jazz. Com aconseguiu entrelligar la composició i la improvisació? 
A nivell individual cadascú té el seu recorregut. Jo he fet un camí bastant variat, ja que he estudiat piano clàssic, contemporani i jazz. En canvi el Joan s’ha mogut principalment pel jazz tradicional. 

Les composicions estan pensades precisament per barrejar la part compositiva i la d’improvisació. D’alguna manera s’ha buscat construir temes per unir aquestes dues vies, la part establerta i l’oberta. L’objectiu és explorar aquesta part en l’àmbit conceptual.

El proper dissabte aterreu al Teatre de la Garriga – El Patronat amb “Permanente Impermanencia”. Quan neix aquest treball, com ha estat el procés creatiu? 
És el nostre primer disc que el vam publicar recentment, a mitjans d’abril. Permanente Impermanencia és el conjunt de composicions que vam començar a provar i explorar des del primer dia que vam quedar per assajar. Durant molts mesos d’assaig, amb el confinament pel mig, les vam gravar. Així doncs, és el primer repertori que hem fet a duo i també la primera gravació. 

“Permanente Impermanencia”. Quin és el rerefons d’aquest nom?
Prové de moltes reflexions en l’àmbit vital. Per a mi és un títol molt lluminós. La impermanencia és el que està permanent en tota la vida. Creiem que tenia molta relació amb la nostra música perquè aquest terme ho pot englobar tot. En el nostre repertori, l’efímer és quelcom molt present i important, tot i que, alhora, hi ha parts oposades. Per això aquest nom s’hi adiu. A més, aquest nom també té la seva relació amb la visió del que és l’existència.

Centrant-nos en el concert del proper 15 de maig. Com definiries el repertori que oferireu a la Garriga?
Principalment tocarem el material del disc. Un material, però, que cada vegada és molt diferent, precisament per com estan concebuts els temes. Hi ha parts que la idea és que cada vegada et transportin a espais diferents. Així doncs, els temes són els del disc, però estan pensats perquè existeixi la llibertat perquè cada vegada es desenvolupin de manera diferent i lliure. 

Quin és el secret per complementar-vos a la perfecció els dos dalt de l’escenari sense trepitjar-vos?
És la feina de molta escolta dins de tota la improvització. Podríem dir que és un diàleg a través de l’escolta, la proposta i la recepció. És com una simbiosi de comunicació. S’aconsegueix a força d’assajar molt conjuntament, de treballar units, i a poc a poc es va generant aquest diàleg comú, aquest llenguatge propi de la formació. 

Un altre punt important és el fet que en moltes parts d’improvisació, tot i que no estan escrites, hi ha clar alguns conceptes o idees per on anirem. És una idea comuna.

De cara al futur, com el plantegeu?
Ara tenim moltes ganes de presentar aquest disc. Precisament el festival de jazz de la Garriga serà la nostra primera presentació del disc. 

De cara al futur esperem poder seguir presentant-lo i generant nova música. Que no es quedi només aquí, sinó que sigui un projecte que segueixi en el futur, que sigui de llarga duració.

                                                                       Una entrevista de Júlia Oliveras Aumedes