Teatre la Garriga

“Incerteza és un jazz introspectiu amb un toc gamberro”

“Incerteza és un jazz introspectiu amb un toc gamberro”

Enrique Oliver (Saxofonista)

Enrique Oliver és un saxofonista malagueny amb una llarga experiència dalt dels escenaris. Considerat un dels referents del jazz espanyol, a finals del 2019 presenta el seu segon treball discogràfic “Incerteza”, un auguri del que vindria pocs mesos després. 

Acompanyat per un elenc del més alt nivell, aterra en format quartet al Teatre de la Garriga – El Patronat el proper 13 de març a les 20 hores. Un concert per gaudir del seu característic estil marcat pel jazz més pur dels anys 60 i 70. 

Per trobar els teus orígens ens hem de remuntar a més de dues dècades enrere. Com definiries la teva llarga trajectòria en el món del jazz?

A nivell professional vaig començar als 17 anys. Estudiant i escoltant, però, ja portava temps. Des de petit tenia una gran curiositat pel jazz i la música en general. Als 8 anys vaig començar a tocar a la banda de l’escola Las Flores, Màlaga, i a través de diversos companys compartíem música, els cassets d’aquella època,. Moment en què vaig començar a aficionar-me pel jazz.

Pels volts dels 17 anys, vaig començar a aprendre de forma autodidacta. A més, vaig anar a alguns seminaris i classes però mai a un conservatori. Ja als 19 vaig anar a Barcelona, que per mi va ser tot un descobriment. Allà vaig conèixer a una gran varietat de músics, molts dels quals admirava i escoltava des de feia molt temps. Va ser com un salt molt important en la meva vida. En aquella època a Màlaga hi havia poca cosa, havies d’anar a estudiar a Barcelona o a l’estranger. Barcelona era el referent del jazz. 

En les teves composicions s’hi troba el jazz més pur, l’essència d’aquest estil musical. Com el transportes al nou segle per seguir omplint tots els espais per on passes?

Em surt el que escolto. M’agraden músiques de moltes parts de món: Cuba, Brasil, entre d’altres. Ara bé, en la meva música, segurament perquè és el que he mamat més de petit, és el jazz característic dels anys 60 i 70.  És el que més es plasma en les meves composicions, tot i que de vegades intento buscar altres camins. 

Durant molts anys has compartit escenari amb músics del mes alt nivell internacional. Quina influència ha tingut en la configuració del teu estil propi?

Jo sempre que coincideixo amb alguna gran llegenda de la música, intento estar amb els ulls i l’oïda oberta, per intentar captar una miqueta aquest so i essència que cada vegada és més difícil de trobar. Escoltar en directe a llegendes com Roy Haynes per exemple, t’alimenta i t’ensenya a comprendre les arrels d’aquesta música. És com una escola.

Al Begues Jazz Camp, que he tingut la sort de col·laborar-hi durant diversos anys amb el Jordi Rossy, el Deejay Foster i el Roger Mas, hem tingut la possibilitat de portar a algunes d’aquestes llegendes i compartir una setmana amb ells, que és molt enriquidor.

El proper dissabte aterres al Teatre de la Garriga – El Patronat amb Incerteza, el teu segon àlbum. Quan neix aquest treball, com ha estat el procés creatiu? 

Tenia diversos temes en el tinter que tenia moltes ganes de gravar. Em vaig imaginar la meva banda ideal per fer-ho i al maig del 2019, vàrem organitzar una sessió de gravació. Aprofitant que era el dia internacional del jazz vam fer un concert a Màlaga i just ens vam tancar a l’estudi dos dies per gravar i ja al desembre del mateix any va sortir el disc. Després van sorgir alguns concerts de presentació a principis del 2020, moment en què la cosa es va truncar per la pandèmia. 

Quin paper han tingut les teves estades a l’estranger en l’elaboració d’aquest treball? 

Al 2018, vaig estar vivint un any a Basilea, Suïssa, just abans de gravar aquest disc. Va ser una experiència brutal i alguns dels temes d’aquest disc els vaig compondre en aquesta estada. Allà vaig tenir l’oportunitat d’escoltar grans referents del jazz com Mark Turner, Joshua Redman, Steve Swallow o Dave Holland, que van venir a ensenyar-nos i, òbviament, han jugat un paper molt important en aquest àlbum.

En què es desmarca del primer disc?

El primer és una miqueta més gamberro i aquest és més introspectiu tot i que té el seu punt d’alegria ja que m’agrada que sempre hi hagi un toc de marxa. Un exemple n’és el Calypso que obre el disc. Així doncs, podríem dir que Incerteza és un jazz introspectiu amb un toc gamberro. 

Pel que fa a la formació és similar. En el primer érem un quintet amb una flauta convidada en un tema. En aquest disc som un quartet amb una flauta i una trompeta. Així doncs, de formació no ha variat gaire. Tot i això, aquesta aposta pel quartet és perquè és una formació força equilibrada. Hi ha 4 rols ben definits, hi ha un equilibri que, per a mi, és perfecte i essencial.

Per altre banda, a nivell de composicions, en aquest últim he inclòs només composicions meves. En l’anterior vam fer alguns temes del Roger Mas i alguns del Julián Sánchez, era una mica més variat.

Incerteza. Quin és el rerefons d’aquest nom?

Just abans d’anar-me’n a Basilea vaig estar a Lisboa, 2 mesos i mig. Allà vaig escoltar diverses vegades aquesta paraula que significa incertesa en portuguès. Va coincidir en un punt de la meva vida en què estava amb aquella incertesa sobre el futur. Era un moment de veure quins camins em deparava el futur després d’estar uns quants anys a Màlaga. Es van obrir un seguit de camins incerts que aquesta paraula va reflectir a la perfecció.

És curiós com ara ha pres una connotació diferent. Exemplifica el que estem vivint tots en general. Ara aquesta paraula s’escolta per tot arreu.

Centrant-nos en el concert del proper 13 de març. Com definiries el repertori que oferiràs a la Garriga?

Tocarem gairebé més de la meitat del disc, alguns temes nous que he anat component després de treure aquest treball discogràfic i també algun que he rescatat d’altres projectes anteriors que he vist en els directes ha funcionat molt bé. De fet, és en els directes on moltes vegades es va formant el repertori.

Quin és el secret per complementar-vos a la perfecció els 4 dalt de l’escenari sense trepitjar-nos?

Bàsicament perquè he escollit a uns companys brutals, uns músics increïbles. I més enllà d’això, no són gens egòlatres. Són gent que sempre participen de la creació i no ens trepitgem gens.

De cara al futur, hi ha nous projectes?

Acabem de gravar un disc co-liderat amb un altre saxo tenor. Es diu “Tenorism”, i el vam gravar fa una setmana. Ara començarem tot el procés de mescles, edició i tot el que comporta treure el disc.

Les entrades per a gaudir d’aquest concert es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).

                                                                                   Una entrevista de Júlia Oliveras