“La clau està en tractar la música amb innocència: jugar i gaudir en el camí”
Álvaro Torres (pianista i compositor)
Álvaro Torres és un pianista madrileny amb un gran bagatge en la música clàssica occidental. Les seves composicions viatgen pels diàlegs i possibilitats del jazz i la improvisació lliure.
Acompanyat per un elenc del més alt nivell, presenta per les terres catalanes el seu darrer treball, Cadencia. Un punt de trobada entre el ritme i l’art, la creativitat i la impredictibilitat del moment.
Com són els inicis d’Álvaro Torres en el món del jazz?
De nen vaig estudiar música clàssica en un centre integrat. Allà vaig aprendre el repertori clàssic i vaig descobrir que m’agradava compondre música romàntica.
Ja en l’adolescència conec el jazz a través de diversos professors de Madrid. Ells em van introduir en aquest món i a l’univers de la improvisació.
Durant molts anys has compartit escenari amb músics del més alt nivell internacional. Quina influència ha tingut en la configuració del teu estil propi?
Molta influència perquè he vist gent que feia coses molt autèntiques. A escala europea, per exemple, Kresten Osgood, que precisament toca amb mi a Cadencia. És un improvisador i un artista d’una profunditat espectacular. Veure a artistes així t’inspira moltíssim i t’anima a fer la teva pròpia música i a ser autèntic.
Actualment estàs immers en el teu darrer projecte: “Cadencia”. Quan neix aquest treball, com ha estat el procés creatiu?
Aquest treball neix fa un any quan em va contactar el programador de l’Auditori. Resulta que havia escoltat el meu primer disc i li havia agradat molt, motiu pel qual em va proposar muntar una nova banda i portar-la a l’Auditori.
En aquell moment jo vivia entre Berlín i Copenhaguen. Era la primera vegada que tenia l’oportunitat de trucar a la gent que jo volia i vaig pensar en aquests músics que, precisament, m’estaven inspirant molt en aquella època.
Quin paper han tingut les teves estades a l’estranger en l’elaboració d’aquest treball?
Enorme. Tant a Copenhaguen com a Berlín he pogut gaudir de concerts, connectar amb músics i iniciar projectes molt interessants amb artistes d’allà. De fet, recentment he tingut dues gravacions a Berlín.
He estat absorbint altres maneres d’entendre el jazz. Jo venia de Barcelona, que és una escena molt entretinguda i divertida, però no té res a veure estèticament amb el que es porta a la resta d’Europa. El bagatge que hi ha al nord d’Europa és increïble, ja des dels anys 60. Aquí a Espanya no hi havia tant moviment aleshores.
Les estades a l’estranger han estat molt enriquidores i estic, sense cap dubte, altament influenciat per aquestes.
En què es desmarca del primer disc, Specious Present?
Primer de tot, el format. Passem d’un trio a un quartet amb saxo tenor. A més, són personalitats molt diferents.
D’altra banda, són persones que provenen de diversos llocs amb personalitats totalment diferents. A Specious Present m’envoltava de dos artistes d’aquí, del sud d’Europa. En canvi, ara estic acompanyat de músics que li donen una vessant més nòrdica.
En definitiva, les similituds estan en el fet que jo intento escriure música honesta que permeti als altres a treure el que hagin de dir, a expressar-se lliurement. I pel que fa a les diferències, principalment, el format i la gent que m’acompanya.
Cadencia. Quin és el rerefons d’aquest nom?
M’agrada molt el concepte de cadència com a forma de la música. S’anomena cadència a la pausa, quan hom respira. Cadencia és com funciona el ritme harmònic. Inclús més enllà de la música. Sempre s’ha dit que el discurs de cadascú té una determinada cadència. Tot té a veure amb el ritme i en com flueix, i això té molt a veure en la manera en la qual nosaltres improvisem.
I pel que fa al repertori d’aquest treball, com el definiries?
Són melodies senzilles amb espais que aporten llibertat als intèrprets per a posar de la seva part i conduir la música una mica entre tots. Cada tema és el vehicle, l’excusa per improvisar i divertir-nos. És com un joc entre la partitura i la improvisació de cada membre. La partitura té poca importància, té poc material escrit i la idea és fluir cap al què a cada un li suggereix la melodia o l’especificació escrita. Això fa que cada versió sigui diferent i única.
Així doncs, podríem dir que són temes meus que conviden molt a què cadascú posi la seva part, permeten desenvolupar-te, principalment per aprofitar el gran potencial d’aquests tres músics. Jo no vull cohibir-los sinó beneficiar-me del seu talent i improvisar amb ells.
Fins a quin punt influeixen les arrels i orígens de cada membre del quartet?
Inevitablement influeixen molt. No sabem exactament en quina direcció anirem, però cadascú és fidel amb les seves arrels, amb la seva història i amb el què ha viscut. És ser honest i compartir música improvisant. És quelcom bellíssim.
Quin és el secret per complementar-vos a la perfecció els 4 dalt de l’escenari sense trepitjar-vos?
Suposo que t’has de mantenir amb les orelles obertes i amb humilitat. Però sobretot, la clau està en tractar la música amb innocència, jugar i gaudir en el camí, com ho faria un nen. Aquesta és l’actitud que segueixo i a la que intento aspirar quan toco.
Amb ells tot és molt fàcil perquè són grans improvisadors, són representants de l’avantguarda del que es porta actualment a Europa.
De cara al futur, hi ha nous projectes?
I tant! De fet, tinc un pla ja molt tancat i definit. En dos o tres mesos marxo a Nova York, ja que he rebut una beca de la Caixa per estudiar un màster a la Manhattan School of Music. És un somni que he tingut des de fa molts anys i pel qual he treballat en els últims temps que, ara, es farà realitat, després de cancel·lar-ho per la covid-19, motiu pel qual vaig romandre a Berlín.
Estaré allà un mínim de tres anys compartint i aprenent de grans músics i coneixent Nova York. Aquest és el projecte principal que tinc més present.
Una entrevista de Júlia Oliveras Aumede
