Cia Led Silhouette presenta

Los perros

Quan el temps deixa de ser passat i deixa de ser futur.
Quan el present ens cau damunt.
I vivim el present amb la intensitat d’una flama que ens crema dins,
com dos éssers que s’estimen i que cremen en l’aquelarre de la nit.
Dos éssers que ballen per a sobreviure a aquest temps convuls i canviant.
Una flama que crema sota els nostres peus, en un sòl que s’obre i es tanca,
com un gran animal que respira profund, un animal que desitja bordar,
que desitja cridar, que desitja córrer.

Com a fills del seu temps, els nascuts en l’era digital, assisteixen a un escenari inestable i convuls que els enfronta (i ens enfronta) a un procés de deshumanització i d’aïllament, per al qual la solució més reeixida sembla ser un blindatge individual, la creació d’una identitat diferenciada o d’una marca personal.
Som més que mai un producte a la venda i la joventut és el valor més cobejat. La contemporaneïtat arrasa els cossos fràgils, desmiembra als més vulnerables, desfeta als inadaptats que es debaten (ens debatem) entre la possibilitat de rebel·lió o la docilitat.
En aquesta contradicció, que és una lluita constant i incerta, sorgeix la necessitat de l’altre,
la comprensió, l’empatia, la compassió i l’amor com a recurs urgent.
Els Gossos proposa aconseguir un estat de resistència; com a gossos que deambulen,
gossos que es troben, que es reconeixen vulnerables, que comparteixen alegria,
però també dolor, que cauen i s’aixequen, que ballen, que es rebel·len a través de l’amor,
la generositat i el compromís, per a trobar en aquest trajecte comú el sentit de les seves pròpies vides, per a superar junts la violència i la deterioració.
Plantegem una proposta que viatja des del tràngol de la repetició a la fascinació per la successió d’imatges. Imatges robades de l’ahir i llançades al demà, de l’ara i empastifades del passat, de la plàstica contemporània a la forma atàvica, terrenal, en un constant encreuament de temps i de llenguatges.
El desplegament d’una dansa passional que troba el seu sentit més pur en la repetició i en la catarsi: Ballar fins a l’extenuació, bordar fins a l’abatiment, viure fins al defalliment. El relat de l’home que es contempla en l’altre per a trobar-se a si mateix.
Dos homes abraçats.
Dos homes que ballen fins que tot acabi i tot torni a començar.