Guillem Albà & La Marabunta (pallasso i director d’espectacles)
“Jaleiu és una bogeria però treballada”
Guillem Albà és un clown vilanoví provinent d’una família dedicada al teatre de titelles. Al 2006 crea la companyia Guillem Albà amb la qual viatja per una gran varietat de països: França, Romania, Portugal, Argentina, Uruguai, Holanda, Suècia, Perú, Illes Açores o Xina. Territoris on s’ha valgut de la seva feina artesanal cuinada a foc lent per omplir teatres de totes les dimensions.
El passat octubre presenta amb La Marabunta el seu darrer treball “Jaleiu” al Temporada Alta. Un espectacle enèrgic i festiu, amb grans dosis de bogeria per trencar amb la part més cerebral del públic i deixar pas a les emocions més honestes.
Un teatre visual i gestual, d’humor i música que es podrà veure el proper dissabte 16 de gener a les 20 hores al Teatre de la Garriga – El Patronat.
Més de tres dècades damunt els escenaris. Com et reinventes per seguir al peu del canó amb espectacles que sempre tenen una gran acollida?
Sempre tinc curiositat per provar coses noves, els primers espectacles eren més de clown, alegria, més esbojarrats. I de cop en el tercer vaig decidir provar quelcom més poètic, sense paraules, per arribar a l’emoció. A partir d’allà he anat combinant ambdues coses, incloent els músics. Sempre buscant arribar al màxim nombre de gent i de totes les edats.
Amb el nou espectacle apostes pel format utilitzat a “Marabunta”: tu i sis músics dalt l’escenari. Per què aquest format?
Aquest nadal farà set anys que vam estrenar “Marabunta”, l’espectacle que he fet durant més temps, a més llocs, i a públics molt diferents. El missatge de carpe diem, d’aprofitar el temps, és un missatge que agrada i que és molt necessari defensar. Llavors, amb tota la bona acollida que havia tingut l’espectacle, doncs vam veure que havíem de repetir aquesta fórmula que tan havia funcionat. A més, tenia ganes de tornar a aquest format però amb canvis.
Aquests canvis com es materialitzen a l’escenari? En què es diferencia “Jaleiu” de “Marabunta”?
Està tot molt més cuidat: la imatge, l’espai i el vestuari, entre d’altres. “Marabunta” és més punk i rocker. En canvi aquí volia donar un punt de classe, és a dir, “Jaleiu” és una bogeria però més treballada”, se li ha donat una volta més. A nivell tècnic està molt més aconseguit, tan les llums, com la indumentària o el so, on per exemple, ja no hi ha els altaveus i cables per l’escenari sinó que els músics van amb auriculars.
A la vegada, els músics juguen molt més escènicament, ja no són una banda al fons, sinó que estan plenament involucrats amb mi. La barreja d’aquestes coses fa que sigui un espectacle molt familiar que arriba a totes les edats.
Una altre diferència és com estic jo a l’escenari. Després de set anys, surto diferent a l’escenari. El bagatge, l’aprenentatge de tot aquest temps es nota amb “Jaleiu”. A “Marabunta” estava més boig, amb molta energia que no podia controlar i ara tinc una energia controlada, i és interessant i molt diferent. L’edat et porta a aquest punt, tot suma. El que abans em feia por, ara m’ho miro amb molta més tranquil·litat.
Endinsant-nos en la temàtica de l’espectacle, com descriuries “Jaleiu”?
Espectacle de clowns on hi ha des d’humor, gestos i text, fins a música en directa.
Tota aquesta barreja segueix algun fil argumental o són gags que es succeeixen?
D’alguna manera està tot lligat però no deixen de ser esquetxos. És un codi que la gent entén molt ràpid. És com un programa de televisió, un late night, on jo faig de presentador i alhora de convidat.
En quin moment comences a crear aquest espectacle presentat l’octubre passat al Temporada Alta?
L’hem estrenat durant la pandèmia, un moment dolentíssim per fer una inversió de diners i temps com aquesta. Ja feia temps que l’estàvem preparant per això el vam poder presentar ara a l’octubre. Ja teníem el compromís amb el Temporada Alta i l’espectacle el teníem ja molt avançat. De fet, quan ens van tancar al març, el vestuari ja s’estava confeccionant, alguns gags ja s’havien provat en d’altres obres per veure com funcionaven. Ja teníem bastanta feina feta. La pandèmia ens va tirar tot el calendari per terra, però la situació va permetre presentar-lo al Temporada Alta.
Com heu hagut de reformular l’espectacle per adaptar-lo a la nova situació derivada de la pandèmia de la covid-19?
Tot s’ha hagut de repensar. Hi ha una part que a mi m’agrada molt que és baixar a platea i tocar i jugar amb el públic i òbviament l’hem hagut d’eliminar. Al juliol estàvem assajant i hi havia gags que encara pensàvem que podríem fer però ja vam comprovar que no, que anava per llarg.
De fet, la cançó del final és sobre el moment actual amb el gran protagonisme de les mascaretes i pensàvem, “ostres haurem de canviar la lletra” però ja veiem que la podrem utilitzar ben bé un any. Aquesta cançó seguiré bastant temps cantant-la.
Precisament referent a les mascaretes, com afecten alhora de poder rebre el feedback del públic?
Al principi era molt estrany però s’ha d’acceptar, és el que hi ha. Però no deixa de ser estrany, no veus les cares,
A mida d’anar fent bolos vas aprenent a llegir l’expressió corporal, no només la cara. El so el sents a la meitat. Abans quan el públic reia el senties molt fort, ara el sents fluixet. Inclús una vegada vaig demanar al públic que cantés més fort i jo no els sentia i deia “més fort” i després a la sortida em van assegurar que cridaven però clar, amb la mascareta el volum es redueix bastant. Inclús al principi els músics em deien, “ostres, vols dir que ha funcionat” ja que no sentíem al públic. Ens hem anat adaptant i interpretant els estímuls del públic.
Centrant-nos en l’espectacle. A trets generals, aquest espectacle acull dos llenguatges, la música i el riure. Com aconsegueixes fusionar-los?
La música i el riure són dos llenguatges universals, els entén tothom. La música t’entra pel cos, per l’emoció, no és una cosa cerebral. I el riure igual, rius quan no penses, surt de l’emoció de quan no t’ho esperes. És un moment immortal.
En aquesta fusió de música i humor, quin paper hi juga la banda de músics?
Un paper importantíssim. Són tots molt bons, venen d’estils i bandes diferents però aquí venen amb ganes de jugar amb estils que a altres llocs no toquen i a treure la part pallassa que jo amb els anys he intentat anar potenciant. Amb aquest espectacle tenia clar que volia que ells tinguessin molt més pes escènic. Han hagut de treballar molt per poder tenir la desimboltura actual i entendre aspectes més tècnics com l’ocupació de l’espai. Venen de la música, un món totalment diferent.
A “Jaleiu” toquen música en directe, toquen molts estils, i des de diferents plans, a darrere meu al fons com s’hi fossin la banda sonora d’una pel·lícula, fins a tocar al mateix pla que jo a primera línia.
Aquesta idea neix ja amb “Marabunta” com a homenatge a Jango Edwards, un pallasso molt important a nivell mundial, que va ser el meu mestre. Ell ja feia això als 70s, es va fer molt famós al anar amb una banda de rock, feia un clown molt més trencador i provocador. En aquella època era molt necessari trencar tabús. Jo n’he après molt d’ell.
Amb quins elements t’acompanyes dalt l’escenari? Com és l’escenografia, l’ambientació?
L’hem posat per ajudar a entendre l’espectacle, per complementar el que expliquem. Les llums també són molt importants per oferir aquesta sensació de programa de televisió.
La teva biografia mostra que has treballat de director d’espectacles, de música, de dansa, de circ i de teatre, a més de treballar en escenaris molt diferents com pot ser la Ràdio a RAC1 o la televisió a TV3. Hi ha alguna cosa que encara li quedi per provar a Guillem Albà?
Alguna segur, encara no sé quina és però, està per descobrir. Tot i això, ara estem preparant un programa de televisió per TV3 que sortirà a la primavera que feia molt temps que volia aconseguir. Les coses que havia de fet de televisió no eren projectes personals. En canvi ara ho estem decidint tot. És “Jaleiu” a la televisió i amb convidats. És un llenguatge que he fet però en d’altres espais.
Ja feia al voltant de 4 anys que ho intentava i ara amb la pandèmia m’ha sortit aquesta oportunitat. Em fa il·lusió i respecte a parts iguals. Però tenir la oportunitat de fer un programa de televisió a TV3, la televisió que he mirat des de petit, és molt gratificant, em ve molt de gust.
Altres projectes de futur?
Actualment estic dirigint una obra aquí la Biblioteca de Catalunya que produeix la Perla 29. Estem adaptant una novel·la que s’anomena “Canto jo i la muntanya balla” d’Irene Solà. És una novel·la que ha tingut molt èxit i vaig veure molt clar que s’havia de fer al teatre.
Precisament aquest projecte d’adaptar una novel·la no l’havia fet mai, que és teatre on hi poso titelles i música. És un llenguatge nou que mai havia tocat. Si no passa res l’estrenarem al febrer.
Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Júlia Oliveras
