Jordi Mestre Trio, una complementarietat exitosa
Solos magistrals, salts intervàlics i canvis de ritme constants. Una consecució de recursos encertadament utilitzats pels Jordi Mestres Trio en el concert del passat 22 de maig al Teatre de la Garriga – El Patronat.
El concert va servir com a presentació del darrer disc de Mestres, “Volatile Trio #1”, a més d’esdevenir la excusa perfecta per a què els tres músics mostressin els seu agraïment al públic que, tot i la fredor del moment que es viu, està responent i assisteix als concerts programats en aquesta desena edició de Festival de Jazz de la Garriga.
A la cita no hi van faltar els més apassionats del jazz que van gaudir d’aquesta primera presa de contacte amb el treball de Mestres. La connexió entre escenari i platea va ser total. La clau d’aquest èxit va ser, sense cap dubte, la complementarietat dels tres músics, Jordi Mestres, Pintxo Villar i Pep Mula. Les seves precises combinacions entre saxo i contrabaix, juntament amb els múltiples recursos de la bateria van aportar diferents laberints sonors plens d’improvisacions que van seduir als assistents. Una poesia musical a tres veus on el joc, els salts i l’emoció continguda es troben per relatar converses delicades i alhora excepcionals. Músics com Villar i Mestres saben callar quan l’altre porta la batuta del tema, i així ho van demostrar en aquest concert, amb un intercanvi de solos continu i un elegant diàleg al ritme de la bateria de Mula.
Al llarg de gairebé hora i mitja van oferir instants d’altíssima volada —en conjunt i en solitari— a través de melodies lleugeres, on músics i públic respiraven, per després tornar a l’explosió musical de la mà del saxo i el contrabaix, ambdós espectaculars en l’execució del repertori. El complement perfecte pels dos artistes va ser Pep Mula, amb un domini total de la bateria i un arsenal de matisos que permetre el seu lluïment en gairebé tots els temes. Va quedar palès que el trio és una comunió plena d’estimulants propostes sonores marcades per una exploració melodiosa exquisida. De fet, el concert es podria catalogar d’evocador i visceral amb melodies que s’anaven esquivant i trobant a cada compàs, en un exercici de minimalisme jazzístic, amb harmonies senzilles, això sí, molt elaborades i plenes de matisos. Totes elles, composicions pròpies de Mestres pensades precisament per ser interpretades pels seus dos companys de viatge.
Villar, el saxofonista de traç delicat, és un dels grans tenoristes del nostre jazz. Un músic que ataca sovint les notes de la partitura, i les que improvisa, amb una finor extraordinària que a la vegada es pot considerar penetrant i, sobretot, profundament seductora. Un desplegament tècnic superior a l’alçada dels ritmes cadenciosos de Mula, qui va exprimir en la seva totalitat i de forma brillant, el seu instrument en cada variació dels temes de Mestres. Per la seva banda, el músic vilanoví, amb tacte, professionalitat i un extraordinari control del contrabaix, va transformar les notes de la partitura en veritables paisatges, en escenes que hom podia entreveure, imaginar i inclús sentir – estats d’ànim com la pèrdua o l’enyorança -. També, gràcies a les introduccions que, de tant en tant, Mestres oferia a l’inici dels temes. “Vam gravar al gener, que va coincidir amb la nevada. Així que aquest era el paisatge que veiem des del cotxe i també des de l’estudi”, explicava per introduir la peça “Fargo”.
Un dels moments àlgids del concert va arribar cap a les acaballes quan el trio va interpretar dues peces dedicades, respectivament, al mestre del vilanoví, David Mengual, i a un dels referents de l’instrument de quatre cordes: Charlie Haden. El toc final el va posar “Jelly fish”, per acabar així “més relaxats” bromejava Mestres.
Tres instruments, un diàleg constant, una simplicitat melòdica en textures complexes i harmòniques i una cura i sensibilitat imperant en les interpretacions. Una fórmula segura d’èxit.
Una crònica i recull fotogràfic de Júlia Oliveras Aumedes
