“La veu és una de les expressions més genuïnes de l’ànima”
Esther Westermeyer, d’Inspira Teatre (companyia de teatre)
Inspira Teatre és una companyia de teatre creada el 2011, de la mà d’Esther Westermeyer, que planteja espectacles basats en les arts del ritme: la música, la dansa i el teatre.
Amb la veu com a llenguatge universal i vehicle d’identitat, aquesta companyia teatral proposa un viatge musical pels nostres inicis, un camí pels orígens de la comunicació humana. Una experiència visual i sonora a través de la veu i la cançó.
Després de guanyar el 2020 el Premi FETEN al Millor Espectacle per a Primera Infància, amb el seu darrer treball KL’AA, el proper diumenge 16 de maig aterren al Teatre de la Garriga – El Patronat. Un espectacle que canta l’evolució de l’espècie i que es podrà gaudir a les 11h i a les 12.30h.
Ens hem de remuntar una dècada per trobar els vostres inicis. Com neix aquesta companyia de teatre?
Jo vinc tant de la part artística, musical i d’actriu, com de la part docent. És quelcom que sempre m’ha agradat, unir aquestes facetes. Aleshores, és precisament a partir d’aquesta inquietud de voler transmetre i fer viure als infants i a les famílies el vincle que estableixen quan venen al teatre, que neix aquesta obra. Prové d’alguna manera, d’aquestes ganes de fer-los compartir plegats. A més, és també aquest camí on poder reflexionar tots, tan nosaltres des de dalt de l’escenari, des de la creació dels espectacles, com des de l’altra banda, de la gent que ve a veure’ns.
Cada espectacle explica una història diferent, però tots comparteixen aquesta aposta per generar en el públic preguntes i respostes, reflexions, a través de la música, les cançons i el moviment. És la vostra forma d’entendre el teatre, un mitjà d’expressió i de connexió amb el públic i una eina de comunicació de valors i emocions?
Ho has definit a la perfecció. Tot parteix d’aquí. De fet és com ho he viscut des de petita. Sempre he tingut aquests tres inputs molt units; moviment, música i teatre. En cap m’he especialitzat en profunditat, però sempre els he portat amb mi. Els he anat treballant, sobretot la veu, ja que per mi és una de les expressions més genuïnes de l’ànima i amb la que connectes moltíssim amb els més petits. Hi és present en totes les obres i en especial, en aquesta.
Al Teatre de la Garriga oferireu l’espectacle “KL’AA”. Com neix?
Neix a partir de les classes que faig de música i moviment en família. Uns tallers que són amb nens d’un any i mig a tres. Neix de les ganes de poder-me comunicar amb ells.
A més, tenia també la inquietud d’unir la part psicològica amb la teatral, de plasmar el que vaig estudiar en el postgrau en psicoteràpia i psicodrama. Allà vaig aprendre l’evolució del nen de 0 a 3 anys, l’evolució psicològica. Precisament en aquest punt vaig començar a relacionar-ho amb el llenguatge i el so. Al mateix temps, vam fer un estudi sobre el paral·lelisme del desenvolupament de l’ésser humà de 0 a 5 anys amb l’evolució humana, i és que el desenvolupament del nen en aquests primers cinc anys, reprodueix els principis de l’evolució humana.
Per connectar més i ser més properes, vam gravar als nens i nenes quan estan jugant i els surt uns sons i unes melodies molt genuïnes. En vam gravar uns quants i, de fet, algunes cançons estan fetes a partir d’aquests sons que feien, evidentment més melòdiques i harmonitzades. Això fa que connectin molt més.
Les altres cançons que no estan creades des d’aquest punt, són peces on hem apostat per l’ambient i so africà, ja que volíem anar a buscar on va començar el nostre llenguatge. Precisament d’aquí prové el nom de l’espectacle, “KL’AA”, que vol dir cantar en la llengua més ancestral que es coneix, el Hatzabe. Una llengua molt gutural.
En quin moment comença a caminar “KL’AA”?
Al voltant del gener de 2019 vam començar a preparar l’espectacle. Ja feia temps que compartia alguns projectes pedagògics amb la Clàudia Moreso, la directora escènica. Els nostres universos creatius i pedagògics sempre s’havien anat trobant i li vaig demanar si podia dirigir aquest espectacle. Pel que fa a la Neus Umbert, també hi he treballat bastant. A diferència de la Laia Piró, la més nova dins la companyia. Tot i això, tot ha anat molt rodat, ens hem entès molt bé, ja que tenim una filosofia i veiem l’aspecte creatiu i pedagògic molt semblant. Tot ha anat molt fluid.
És un espectacle sense text que beu del que vosaltres anomeneu, les arts del ritme: música, dansa i teatre…
No entenc els uns sense els altres. Per entendre realment la música, ha de passar pel cos. No els puc separar, sobretot de cara als nens i nenes. Tot i que no som ballarines, encara que hàgim fet les nostres coses de dansa i moviment, hi havia de ser la dansa. D’altra banda, el component visual de l’espectacle hi és molt present, amb les ombres, la corda, els ous, els objectes que surten de dins…
L’evolució que representeu amb aquest espectacle també hi és present en la pròpia escenografia. Com és aquesta posada en escena?
Comença com un niu, que és una metàfora del ventre matern i, aquest, es va desconstruint per construir-se en formes més elevades fins a arribar a ser una casa. Mitjançant el joc – l’única manera amb la qual anem aprenent i desenvolupant-nos -, aconseguim arribar a una casa que representa la forma més adulta.
Pel que fa a la música, quin paper hi juga en la vostra obra?
Un paper imprescindible. La música és present al llarg de tot l’espectacle. Tot el que faig és música a cappella, m’apassiona i m’interessa molt tot el referent a la veu. Per això em fa especial il·lusió comptar amb la Viv Manning, la compositora de l’espectacle. És un referent per mi. Quan es va interessar en el projecte, va encaixar molt bé, sobretot gràcies al fet que ja coneixia el seu món sonor, per tant va ser tot molt fàcil.
Un dels trets més diferencials d’aquesta obra és el cant a cappella, un element poc comú en espectacles de primera infància.
Totalment. De fet, ho he buscat expressament. Jo tenia un grup a cappella per adults i volia introduir aquest món en els nens. Ja vaig intentar-ho en un altre espectacle que era per més grans i no va funcionar. Em va quedar una espina a dins, ja que jo penso que la veu és una connexió molt potent amb tothom, però sobretot amb els nens, els hi traspassa tot. I, a més, perquè ho veig setmana rere setmana en els tallers que faig.
Vaig seguir insistint per aquí i al final ha funcionat. Ara, amb aquest espectacle, hem trobat el punt.
I el vestuari, com l’heu plantejat?
És una anècdota divertida. Ens havíem de fer una fotografia. Així que en un matí vaig anar a diverses botigues i vaig anar recopilant tot allò que m’agradava. La meva intenció era fer la fotografia amb aquella roba i ja, posteriorment, amb calma, analitzar el vestuari i decidir. La sorpresa va ser que quan vaig arribar a l’espai on fèiem la fotografia, els va agradar molt tota la roba: “Ostres, si queda molt bé” em deien. I mira, així de fàcil (riu).
A principis del 2020 vau ser guardonats amb el Premi FETEN al Millor Espectacle per a Primera Infància. Què va significar per vosaltres?
Encara se’m posa la pell de gallina. Ja no és només l’espectacle, són els 10 anys de picar pedra. Treballes amb tot l’entusiasme i la il·lusió del món, però veus que costa, que hi ha espectacles que no funcionen i, ostres, quan hi ha un reconeixement com aquest, tot pren sentit. És una satisfacció molt gran, és com un motor que et fa seguir endavant. I, en l’àmbit de bolos també ajuda.
Com visualitzeu el futur?
A causa de la pandèmia no hem tingut temps de rodar molt l’espectacle, per això ara estem centrades a rodar el KL’AA, sobretot perquè volem internacionalitzar-lo. I això suposa una inversió, tant econòmica com de temps. A més, a través d’aquest espectacle també volem internacionalitzar la companyia.
Un cop estigui tot en marxa, segurament apareixerà un nou espectacle. Tot i que jo no sóc d’anar amb presses, prefereixo anar a poc a poc. Però és evident que apareixerà quelcom, perquè no em sé estar quieta.
Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Júlia Oliveras Aumedes
