“Dalt de l’escenari busco reivindicar el riure i la imaginació, dos camins per a avançar i no decaure”

Marcel Gros (pallasso i director d’espectacles)

Entrevista

Marcel Gros és un clown manresà amb més de trenta anys de trajectòria a l’esquena. En els seus inicis, va ser cofundador de Teatre Mòbil (1984) i actor d’aquesta companyia fins el 1991, moment en que va emprendre un llarg viatge en solitari. Un camí que ha anat omplint de projectes àmpliament reconeguts per l’escena teatral catalana. 

Amb la seva poesia quotidiana, i l’humor irònic propi dels més grans pallassos, aterra el proper diumenge 29 de novembre al Teatre de la Garriga – El Patronat. Traslladarà el públic assistent al Planeta M.Art, per desgranar l’univers que tots portem dins. Un recorregut pel món interior a través de la música, el dibuix, la paraula i la imaginació.  

Més de tres dècades damunt els escenaris. Com et reinventes per seguir al peu del canó amb espectacles que sempre omplen els teatres per on passes? 

La il·lusió que em porta dalt l’escenari és la que em fa funcionar. Fa uns 40 anys que em dedico al món de l’espectacle i 30 que pujo sol a l’escenari. Quan vas sol t’has de buscar els teus co-protagonistes, els teus companys de viatge i, en el meu cas, és el públic. 

Sempre tinc alguna idea que em fa inventar nous mons. Per seguir gaudint de la meva professió, intento anar canviant petits aspectes. Precisament aquí rau la clau de tot, canviar per mantenir intacte la il·lusió del primer dia.

Però els temps han canviat, i amb ells, els teus espectacles…

Des que em vaig endinsar en aquest món del teatre, tot ha evolucionat i he adaptat les obres als nous temps, els meus espectacles s’han hagut d’acomodar a l’actualitat. Avui en dia estem acostumats a rebre imputs molt diferents, per això, en els espectacles jo els faig el zàping que busca l’espectador actual. Miro de mantenir l’interès del públic al llarg de tota l’obra amb canvis d’imatge constants, que no hi hagi cap buit, cap moment on no passi res. En tot moment succeeixen coses: visuals, sonores on han d’escoltar el que dic, i també poètiques.

Aquesta vegada presentes una obra anomenada “Planeta M.Art”. En què consisteix?

És un joc de paraules que fa referència a un planeta que tots tenim dins. La M és del meu nom Marcel, i Art de l’artista que tots som en essència. De fet, el pintor Marcel Duchamp va dir que artista és tothom que sàpiga mirar. I jo, en aquest espectacle, ho intento comunicar: pots mirar a fora, però també a dins teu, amb els ulls, amb les mans, amb les orelles… amb tots els sentits. Només es necessita calma i temps per un mateix, per saber mirar i descobrir i entendre que tu també ets artista. Tu també pots comunicar-te a través de les arts, també pots fer dibuixos, cançons. En definitiva, pots jugar a ser artista a la teva manera. 

L’art és un joc, el primer que va inventar l’esser humà per comunicar-se, inclús abans que les paraules. No m’equivoco al afirmar que si penséssim com els artistes, el món seria millor. 

En quin moment decideixes crear aquest univers?

Aquest espectacle es pot considerar una evolució dels anteriors treballs. Vaig fer un espectacle que es deia “Minuts”, buscava atrapar el temps i dedicar-lo a imaginar. El següent treball “Contes amagats” mostrava que els contes no estan tots a dins dels llibres, els pots trobar hom amb una mica d’ajuda de la pròpia imaginació. En aquesta darrera obra, Planeta M.Art, faig un pas més. És una evolució on s’agafa el temps per crear, imaginar i mirar les coses des d’una nova perspectiva. L’art no cal entendre’l, només mirar-lo. Jo convido a la gent a crear i exterioritzar-ho.

Així doncs, aquest espectacle és el resultat de 30 anys de feina. Al anar sol no tens ni el dret ni el deure a fer res que no t’agradi, o a fer-ho quan no t’hi sentis còmode. Un fet que em permet crear des de l’autenticitat. Tal com em va dir el meu mestre de llenguatge de pallasso, en Willy Colombaioni, per ser pallasso s’ha de ser autèntic i fer el que hom vol. Des de llavors, he perseguit i cuidat aquest objectiu, ser autèntic, no interpretar a ningú. A més, dalt l’escenari busco reivindicar el riure i la imaginació, dos camins per a avançar i no decaure, i més en els temps que corren. El riure no et fa oblidar els problemes, però te’ls fa veure d’una altre manera, i la imaginació és quelcom que et pot portar ben lluny. Estem vivint una època que no vindrà cap superheroi a salvar-nos, per això cadascú ha de localitzar el seu interior. 

Precisament, com t’han afectat aquests darrers mesos marcats per la pandèmia de la covid-19?

Aquest espectacle el vaig estrenar l’any passat a la Mostra de Teatre d’Igualada, així doncs, té un any i mig d’existència, però amb els mesos de confinament, realment només l’he pogut representar mig any. Just als mesos primaverencs era quan més l’havia de representar .

El temps de no estar als escenaris, però, el vaig aprofitar treballant en el que es pot interpretar com un complement a l’espectacle. Vaig preparar una exposició amb creacions plàstiques meves que anaven directament lligades a aquesta qüestió del “tothom és artista”. M’ho vaig creure del tot i vaig fer una exposició a Manresa.

Així doncs, estem parlant de dues branques del Planeta M.Art, l’espectacle i l’exposició…

Exacte. És gairebé una altre visió de l’espectacle. La creació no entén de gèneres, estils o espais, tan és damunt un escenari com a casa amb un simple pinzell. 

És una exposició que està dins la marca que he creat: “Mica de poc”. Ja va començar fa 4 anys a la Fira de Teatre de Tàrrega, on vaig presentar-ne unes quantes. Més tard, a la Mostra de Teatre d’Igualada. Finalment, a Manresa, durant la pandèmia, he fet un recull i n’he fet de noves. Són collages de siluetes, de retalls de fotografies, són com poemes visuals. 

Centrant-nos en l’espectacle. Amb quins elements t’acompanyes dalt l’escenari? Com és l’escenografia?

Els elements escenogràfics els faig jo. El públic es trobarà dues muntanyes de dibuixos, fetes amb cartrons que s’encaixen i fan dues estructures molt curioses. També veuran dos tòtems que són com dos arbres que canvien de colors i formes i es converteixen en personatges. Al mig, un gran marc vermell de paper, on hi dibuixaré i que, al final, esdevé gairebé el protagonista principal. A tot això, hi ha diversos elements que complementen l’escena com pot ser la PapeFera, una paperera que menja papers i tot el que li donis. 

Tot conforma el Planeta M.Art, els seus habitants i jo, l’artinauta, un viatger de l’art. 

Aquest viatger de l’art no porta la cara pintada, una característica gairebé omnipresent en tots els pallassos. Per què?

Jo m’havia pintat en algunes ocasions però vaig decidir despintar-me. Per una senzilla raó, perquè pintat sempre feia la mateixa cara, en canvi, així sense pintar, només amb el nas vermell, puc fer tot el que porto a dins, no tinc aquesta màscara. Tan sols utilitzo la màscara més petita del món, el nas vermell de pallasso, que m’il·lumina la cara. A base de treballar t’adones que vols anar deslliurant-te de tots aquests elements imposats, i busques que només quedin els essencials que, personalment, considero que és el nas. 

Una tònica en els teus espectacles és l’ús de la paraula, un discurs marcat per la ironia i l’humor. Hi és present en aquest darrer treball?

I tant. Hi ha pallassos de tota mena. A vegades he provat d’obviar la paraula i no em sento còmode. Si l’amago, sento com si anés disfressat, em falta alguna cosa. Ara bé, una cosa és parlar i l’altre és dir coses. Jo prefereixo pensar que dic coses. 

Aquest recurs verbal, en l’obra Planeta M.Art, amaga una crítica a la societat actual del non-stop i amb la tecnologia com a protagonista.

Totalment, va en aquesta línia. De fet, al final de l’obra concloc que s’arriba més lluny amb un llapis i un paper que amb una pantalla virtual. El que posseeixes a dins és el que realment et portarà lluny. Has d’aprendre a mirar bé i a veure les coses. 

Intento transmetre que la comunicació és molt important a través d’aquest art interior que hem de saber mirar. Tots tenim un univers i tots som capaços de crear, només hem de voler fer aquest viatge introspectiu. 

El darrer 2019, amb l’obra “Contes Amagats” vas ser guardonat amb el Premi Feten 2019 per a la millor interpretació. Esperes poder tornar a aconseguir un reconeixement com aquest?

Aquests reconeixements sempre són una sorpresa. Mai vas a competir però quan un jurat o un públic vota i t’atorguen un premi, penses “ostres doncs no vaig mal encaminat”. I que el premi sigui a la millor interpretació és un plus, em va omplir de joia ja que t’estan premiant la manera en la que tu estàs comunicant damunt de l’escenari.

Una comunicació que interpel·la a tot tipus de públic.

Generalment es relaciona els pallassos amb els nens, i és un error, un pallasso no només és per als més menuts. De fet, un pallasso és un nen que no té vergonya, un nen que es fa estimar i per tant, quan et premien per això, és fantàstic. 

Els espectacles que faig tenen més d’una lectura. El nen veurà una cosa, inclús tindrà ganes de venir amb mi a l’escenari a jugar, i els adults que els acompanyen, veuran més enllà i els farà reflexionar i pensar.

Jo sempre dic, si hi ha alguna cosa que el nen no entén, ho demanarà a l’adult, però també al revés, si hi ha quelcom que l’adult no comprèn, que ho demani al nen. Segur que el nen té una resposta més imaginativa i original, i alhora, menys adulterada. Tots portem un nen a dins, i els nens porten un adult a dins que se l’ha de cuidar, però sobretot, se li ha d’ensenyar que és capaç de fer coses que ni ells saben que poden fer. 

Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).

Una entrevista de Júlia Oliveras