“Sense els mestres, segurament la societat seria molt pitjor. Hem de confiar-hi perquè en el futur la història no es repeteixi.”
Xavier Bobés, creador escènic
Xavier Bobés és un dels autors de la història “El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai” que es veurà al Patronat divendres 9 de febrer, dins els actes de commemoració del bombardeig que el gener de 1939 va sacsejar la vida a la Garriga. Dues funcions en un sol dia: de matí per a les escoles de secundària i de vespre, a les 20 h, a un preu popular de 6 €. Una preciositat d’espectacle que es va estrenar al TNC i està recorrent la geografia espanyola i catalana amb representacions en els dos idiomes. Es tracta d’un primer text com a creadors d’en Xavier Bobés i l’Alberto Conejero, molt poètic, documental i visual, on es recullen les expressions de com s’imaginen el mar, escolars que no l’han vist mai i on es recull també la promesa del mestre Antoni Benaiges de portar-los a veure’l. Una promesa que lamentablement no es va poder complir perquè va desaparèixer el 25 de juliol de 1936, com tants dels mestres afusellats pels franquistes. Preneu nota perquè és de nou un espectacle imprescindible de teatre essencial, d’aquelles peces que t’arriben al cor al mateix temps que et fan un nus a la gola difícil d’empassar.
L’Antoni Benaiges era un mestre català, de Mont-roig, que va traslladar-se a Burgos en època de la República. Va ser un pedagog poc ortodox, d’aquells que no s’obliden.
Va ser un pedagog molt innovador, segurament com molts més en aquells moments de República. A partir de la tècnica Freinet de l’escola moderna, va convidar els infants a escriure sobre les seves experiències de vida i, amb la col·laboració d’una impremta petitona, es van publicar uns quaderns meravellosos que es van intercanviar els nens i nenes i que són, avui en dia, testimonis del que va passar al llarg d’aquells dos cursos escolars. Tots hem tingut un mestre que ens ha canviat la vida i en Benaiges va ser un d’ells.
Benaiges va ser torturat i humiliat públicament i el seu cos va acabar en una fosa comuna simplement per haver intentat acabar amb l’analfabetisme d’un poble burgalès de 200 habitants: Bañuelos de Bureba. Ell només va imprimir els somnis i anhels dels infants a unes revistes on explicaven com creien que era el mar. Digue’m, com coneixeu a en Benaiges?
Arribem a la seva història gràcies a la publicació d’un llibre que es diu “Desenterrant el silenci”, un llibre de document que porten a terme en Sergi Bernal, en Francesc Escribano i altres autors. Se’ns explica el procés de descoberta de la memòria de Benaiges a partir de la visita a la fossa de La Pedraja, l’any 2010. Mentre en Bernal, fotògraf i geòleg, documenta tot el procés, un veí diu: “aquí deu estar el mestre català”. Aquesta frase tan senzilla va fer que en Bernal preguntés i portés a la llum la història d’un mestre que feia vuitanta anys que estava oblidada i que, molt probablement per la por, ningú n’havia parlat ni al poble ni als voltants. En Sergi Bernal també ens ha facilitat tota la informació que tenia de diferents hemeroteques, diaris, cartes, arxius fotogràfics i, fins i tot, d’enregistraments d’entrevistes d’alguns testimonis.
Amb tot, la vostra proposta és un homenatge a tots els mestres que lluiten perquè l’aprenentatge traspassi les aules i sigui més que una eina acadèmica per treure nota.
L’espectacle és un homenatge dels mestres de la República, d’abans i d’ara. El mestre és una figura oblidada moltes vegades dins del sistema, com passa amb els sanitaris. És una professió vinculada amb una passió i una vocació importantíssima per al desenvolupament de l’ésser humà. Sense ells, segurament la societat seria molt pitjor. Hem de confiar-hi perquè en el futur la història no es repeteixi.
Els quaderns són els protagonistes de l’obra, però també hi ha altres objectes molt importants pel desenvolupament de la narració, com ara maletes, pissarra, fotografies… Quins i per què?
Jo provinc del teatre d’objectes i soc un enamorat de la poètica que els objectes del quotidià ens transmeten. Penso que en aquell dia a dia d’un poblet petit, amb tan pocs recursos, tots els objectes eren realment excepcionals pels alumnes. La impremta n’és un, com hem comentat; també un gramòfon a través del qual els va ensenyar la música; i no ens descuidem de tots els altres petits objectes de l’escola: papers, llibres de l’època, materials d’escriptura, etc. Comptem amb la col·laboració de diferents col·leccionistes que ens han cedit els seus materials perquè també és un treball de memòria tornar a tocar-los i sentir com són. Són objectes essencials i precisament perquè són pocs es fan transcendentals. Tenien una biblioteca de 4/5 llibres que a poc a poc va anar creixent a mesura que van anar intercanviant llibres amb altres escoles.
També són crucials la música, la il·luminació i el vers en la posada en escena.
Exactament. Ens agrada definir l’espectacle com un espectacle poètic, documental i d’objectes. La poètica del mateix mestre perquè podem escoltar els seus textos dits per en Sergi Torrecillas, el protagonista, que interpreta el mateix Benaiges. També escoltem la poètica de l’Albert Conejero que ha escrit tres monòlegs, una part més ficcionada, però que relata les vivències del mestre. La poètica de la paraula juntament amb la poètica del gest, a partir de les taules que hi ha a escena, que ballen amb nosaltres, i la manipulació d’altres objectes que transmetem a partir d’unes filmacions en directe. És un conjunt de disciplines i aproximacions poètiques. Cal destacar que comptem amb uns fragments de la filòsofa Marina Garcés del llibre “Escola d’aprenents” que es projecten a l’inici i final de la funció: una manera per a nosaltres molt vinculades al pensament i mentalitat del mestre Benaiges.
T’he sentit dir que la història s’oblida si no s’explica. Per a vosaltres el teatre pot ser una eina per preservar la memòria històrica? Els morts són memòria i els vius som els encarregats de mantenir-la?
Aquest espectacle, entre altres coses, és un petit pas de recuperar la memòria oblidada, sobretot entre la gent jove. Fem funcions escolars seguides d’un col·loqui on es donen debats molt interessants entre els mestres i els alumnes. Es pot parlar sobre què va passar en els anys trenta, la curta República i els quaranta, anys molt foscos que van seguir, dels quals encara avui dia en som conseqüents. La memòria no solament ens vincula al passat, també al present i al futur. L’hem de reconèixer perquè no torni a repetir-se. També és un tribut a totes aquelles persones com el mestre (artistes, metges i ciutadans i ciutadanes) que encara resten els seus cossos enterrats a fosses comunes.
De fet, tu ja et vas endinsar en el relat de la memòria amb la peça “Cosas que se olvidan fácilmente”. Una meravella premiada per la Crítica el 2015, el Butaca i a Brimingham l’any 2016. Tens al cap tornar-la a l’escenari?
Segurament sí. Tenim un parell de festivals on la podrem tornar a terme amb una novetat: no seré jo qui l’interpreti. Hi ha un altre actor a qui li estic transmetent l’espectacle.
A la Garriga s’aposta per dues funcions d’“El mar: visió d’uns nens que no l’han vist mai”, matinal escolar i de tarda per a tots els públics. Ara que fa un temps que esteu de gira, a quin espectador creieu que arriba més, als més petits o als adults? I emociona per igual al públic català que al de l’estat espanyol?
L’altre dia, a les Franqueses, ens vam trobar amb una família que havien vingut tots: pares, fills i avis. No és un espectacle per a infants, nosaltres recomanem a partir dels 12/14 anys. És molt pròxim a la gent jove i a la resta del públic adult, en concret a la gent gran els fa rememorar certs moments dels quals parlem. Hem tingut molts mestres de diferents pobles, perquè aquesta història parla d’ells. A principis d’any estàvem a Xile: tenen una història molt vinculada a la dictadura i a la guerra civil a partir de Pinochet. Tot i que és un altre continent, hi ha molts materials que ressonen a tothom. Per això, és un espectacle que a Catalunya i a la resta de l’Estat funciona molt bé. Encara més, en llocs on hi ha una presència feixuga d’idees més tancades, es rep amb un aire d’optimisme, esperança i necessitat de compartir altres possibilitats de discurs. L’exercici de recordar i de nomenar, cura: ens agermana a tots perquè podem parlar-ne i discutir del que ha passat i què podem fer perquè no torni a passar.
Moltes gràcies per l’atenció, Xavier, amb moltes ganes de veure’t divendres a la Garriga i emocionar-nos amb vosaltres.
Lorena Serra
