“Suite TOC núm. 6 és un diàleg total entre diferents disciplines escèniques on es plantegen preguntes”
Les Impuxibles (companyia d’arts escèniques)
Les Impuxibles és el resultat de la fusió artística d’una pianista i una ballarina. Les germanes Clara i Ariadna Peya, creen aquesta companyia d’arts escèniques que, amb una desena d’espectacles a les esquenes, busquen plasmar el seu compromís social i reivindicar una política d’igualtats.
A través d’una combinació de diverses disciplines escèniques, aproparan el món de la salut mental i en concret, el Trastorn Obsessiu Compulsiu, el proper dissabte 20 de febrer al Teatre de la Garriga – El Patronat. Una obra per mostrar el patiment mental des de l’experiència personal.
Una desena d’obres constitueixen la trajectòria de Les Impuxibles. Quin és el secret per seguir omplint teatres arreu?
Ens agrada molt la nostra feina i en aquest sentit estem molt agraïdes. Sempre intentem fer productes molt treballats i obtenir aquests resultats sempre és satisfactori.
El secret però, crec que és el tema que escollim. Temàtiques que creiem que han de ser tractades i que entenem que, a nivell personal, ens va molt bé donar-les-hi llum. Les reflexions sobre segons quins aspectes t’ajuden a connectar més fàcilment amb les persones, ja que realment parlem de vulnerabilitats que ens passen a totes.
El proper dissabte aterreu al Teatre de la Garriga – El Patronat amb Suite Toc núm. 6. Com definiríeu l’obra?
És una obra que parla sobre la Salut Mental i sobre el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC). A la Clara i a mi ens travessa molt de prop ja que la Clara és diagnosticada de TOC i per això parlem precisament de totes aquelles persones que tenen patiment mental alhora que mostrem també la visió de les persones que acompanyen aquest patiment.
En definitiva, fem una reflexió al voltant d’aquesta pregunta: Com no s’ha d’estar malalt en una societat malalta? Ho expliquem a través dels nostres llenguatges, la música, el moviment, la paraula i la llengua de signes.
En definitiva doncs, què busqueu amb aquesta obra? Donar respostes al TOC?
Amb aquesta obra, més que donar una resposta, plantegem preguntes i compartim les reflexions que hem fet nosaltres, com ens hem sentit. És mostrar que això ens passa a totes. Al cap i a la fi, totes ens hem sentit així en algun moment, tinguis TOC o no. Totes som persones que han de ser sostingudes i/o persones que sostenen.
D’alguna manera expliquem que no estem soles.
Quan neix aquest espectacle, com ha estat el procés creatiu?
Nosaltres fem un espectacle i ja pensem en el següent. La Clara és la que sempre annexa els temes, és la fletxa de Les Impuxibles. Té moltíssima intuïció i sempre la seguim. Va arribar un moment que va creure que havíem de parlar de la salut mental ja que ella té TOC, així doncs vam decidir aprofitar-ho. Ens agrada molt parlar en primera persona, encara que sigui a través de la música i el moviment. En realitat és del que més podem parlar.
Quin paper juguen espectacles com aquest en la desestigmatització del TOC i de la salut mental?
El punt de vista de l’espectacle és que tots estem malalts i si no ho estàs és perquè no tens un diagnòstic. Totes patim, el que passa és que hi ha gent que pateix tant que és diagnosticada i se li posa l’etiqueta de malalta. Dins d’aquesta societat tan ferotge, capitalista, masclista, racista, on tot és imminent, on tothom explota, com no hem d’estar patint? Parlem des d’aquí.
Com ha estat el procés previ d’investigació sobre aquesta temàtica?
En els espectacles que fem sempre tota la primera fase del procés és una fase d’investigació, tan per l’obra com per nosaltres mateixes. Agafem algun expert en el tema i que, a més, ens interessi el seu punt de vista. Ens fa un acompanyament a l’inici però també al llarg de l’obra per veure si el que estem explicant conté tot el que creu necessari.
Tota la feina de documentació per nosaltres és molt important, més enllà de la vivencial.
Amb aquest procés de documentació hi ha un aprenentatge propi.
Quan comencem el procés, tota la investigació i tots els assajos, conformen un conjunt d’aprenentatges que al acabar, propicien canvis en la nostra relació, en la forma de veure’ns. Hi ha un creixement després de cada procés.
Text, dansa, música, llengua de signes… Es barregen molts elements i disciplines diferents. Com s’uneixen i es complementen?
Des del principi quan ens vam ajuntar per fer la companyia vam decidir barrejar els nostres llenguatges que són la dansa i la música. Després, vam començar a tractar una sèrie de temes que sense el discurs parlat veiem molt complicat d’explicar en la profunditat que volíem i en la forma que desitjàvem que arribés.Vam entendre que hi ha molta informació molt interessant que pot i que ha d’arribar a l’espectador, motiu pel qual vam afegir la paraula.
A cada projecte hem anat trobant una manera pròpia de barrejar aquests llenguatges. A Suite TOC núm. 6 hem anat entrenant aquesta barreja que, ja des de l’inici vam voler que contemplés l’aspecte de l’accessibilitat. Per això vam sumar aquest complement més que és la llengua de signes. Va ser-hi des del principi, és a dir, ja des de l’inici vam construir la creació amb llengua de signes, per tant era un llenguatge escènic més que alimentava als altres. No va aparèixer després només per interpretar el que ja hi havia fet.
Per què aquesta aposta per la llengua de signes?
Volíem que l’obra no només fos accessible sinó que fos interessant per les persones sordes. Durant la creació vam tenir amb nosaltres una persona experta que en tot moment qüestionava si aquella escena estava sent interessant per una persona que, per exemple, no pot escoltar la música. Hem après que hi ha solucions com un disseny de so on es posa uns greus sota les grades que fan que les persones sordes notin unes vibracions quan hi ha la música. És voluntat, és buscar com des de la dansa puc parlar llengua de signes i que s’entengui. Al llarg d’aquest procés hem fet tota una exploració.
Pel que fa al format, com definiríeu Suite TOC núm. 6? Un diàleg entre diverses disciplines escèniques?
Absolutament. És explicar una història comunicada des d’una disciplina o altre, o entre ambdues, depèn de com vull que arribi el missatge. Suite TOC núm. 6 és un diàleg total entre diferents disciplines escèniques on es plantegen preguntes.
Pel que fa al vestuari, com és i quin paper hi juga el gènere?
El va fer el Marc Codina i de seguida va voler fer una proposta molt específica. Dins de la companyia tenim una forta aposta amb el tema del gènere. I en aquest cas, som 5 persones amb una roba gens binària i molt neutral.
De cara al futur, hi ha nous projectes. Quan es podrà veure el nou treball que porta per nom FAM?
FAM és un projecte que ja fa temps que estem fent. De fet vam fer un working progress al Temporada Alta i ara l’estrenem al juliol al Grec de Barcelona. És un projecte que parla sobre el cos.
Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Júlia Oliveras
