“Tot el disc orbita al voltant del concepte refugi”
Entrevista a JOINA (Artista)
Rap, funk, electrònica, clàssica, R&B, tot de sonoritats que, juntes, podrien definir la música de la jove empordanesa, Joina Canyet. L’artista catalana arriba al Teatre de la Garriga amb el seu segon àlbum sota el braç. Un treball molt personal a la recerca de la pròpia casa, un viatge introspectiu dividit en tres episodis.
Un àlbum conceptual en un moment en què el single és el protagonista del consum musical en el món virtual. Una aposta atrevida de Joina enfront la fugacitat de la música actual, de l’efímer realitat envolta aquesta indústria.
El proper dissabte 27 de març, el Teatre de la Garriga obra les portes a la cantant Joina Canyet, que interpretarà el seu darrer treball “Òrbita 9.18”.
3 anys, 2 àlbums. D’on prové aquesta inspiració?
Exactament no ho sé, suposo que de les ganes de fer música, de compondre noves cançons. I en el cas d’aquest segon àlbum, la inspiració prové sobretot del confinament, de tenir molt de temps.
En quin estil musical t’ubicaries?
Això dels estils cada vegada està mutant més i es difonen molt. Els i les joves d’avui en dia, els artistes actuals, rebem influències de molts tipus i estils diferents. Al final, cada vegada més, veig propostes que no sabria dir-te quin estil són. I precisament aquí és on jo em trobo, en aquest espai. Degut als meus estudis, he rebut una gran influència de la vessant clàssica, però alhora de la música moderna i el jazz, que és el que més he escoltat. En definitiva, les meves composicions són una barreja de tot el que a mi m’agrada.
Per què aquesta mirada introspectiva?
Des del meu punt de vista, els àlbums estan molt condicionats pel moment vital que hom viu. El primer va néixer d’un moment en què jo estava a Barcelona, molt mobilitzada, amb moltes ganes de parlar de tot allò que em preocupava del món i de la dona i, sobretot, del seu paper en la indústria de la música. Així doncs, d’alguna manera, “Companyes” va néixer d’aquesta lluita.
En canvi, aquest segon disc neix en un moment de canvi d’etapa, d’haver acabat els estudis. A més, se li ha afegit una pandèmia i conseqüentment, el meu retorn a l’Empordà. Des d’aquest moment de canvi, de tornar-me a retrobar amb mi mateixa neix un disc molt més íntim.
Quin és el significat del nom “Òrbita 9.18”?
El significat d’aquest nom rau en el fet que tot el disc orbita al voltant del concepte refugi, de trobar aquest lloc propi. I el 9.18 és la direcció de la casa on jo vaig néixer. Per tant, amb aquest títol faig aquesta referència a la metàfora de la casa.
Per què aquesta recerca d’un refugi personal? D’on sorgeix aquesta necessitat de sentir-se arrelada?
Jo crec que molt d’aquest moment d’acabar l’etapa d’estudiar, de Barcelona i de tornar a casa. Crec que tots i totes ho hem passat. Ara comença el meu propi camí i per començar-lo bé, doncs crec que és molt important parar un moment i veure cap a on vull anar.
Per què aquesta aposta per tres episodis? Va ser una decisió premeditada o t’hi va portar la pròpia elaboració del disc?
Va ser una decisió posterior. Primer vaig fer les cançons i després, durant el procés de post producció dels temes, va ser on pensant una mica en el global de l’àlbum, vaig veure que volia apostar per dividir el treball en tres episodis.
A mi m’agrada molt pensar en conceptes quan faig projectes, que tot tingui un sentit i vaig veure com hi havia certs temes que s’anaven repetint en les cançons, era una constant.
Endinsant-nos en aquests tres episodis, podria dir que el tema més global el trobem en el primer episodi que es diu “Nonhome”, que parla de buscar aquest lloc que ara mateix no hi és. El segon, anomenat “Pastorale”, emmarca els temes que vaig escriure durant els mesos de confinament quan estava aquí a l’Empordà. Són peces que tenen aquest aire nostàlgic, d’anar al passat a buscar qui sóc. Pel que fa al tercer episodi, “out of time”, hi ha tres cançons que parlen clarament de la pressa i l’angoixa que provoca aquest viure tan de pressa, aquest viure fora de temps.
Comentaves fa uns moments que el teu primer treball és reivindicatiu, mentre que aquest segon és més aviat introspectiu. Aquest canvi i evolució també hi és a nivell sonor? En què es desmarca “Òrbita 9.18” del teu primer treball “Companyes”?
“Companyes” és un disc que el vam gravar amb banda i això fa canviar molt la sonoritat d’un àlbum. Era una agrupació molt més acústica, tenia molt més groove de banda, no hi havia electrònica ni tanta experimentació. Amb aquest nou disc tenia ganes d’anar cap a una sonoritat diferent, més experimental, buscant sonoritats heteres. Per això, vaig parlar amb els productors, en Quimi Saigi i l’Arnau Figueres, i durant tot l’estiu hem estat treballant amb el so d’aquest àlbum.
I això com es plasma dalt l’escenari? Com t’acompanyes en els concerts? El piano és l’instrument vertebrador?
És bastant vertebrador. Al llarg del concert, ens el partim amb el Kevin Díaz, tot i que en la majoria de moments el toca ell. Així doncs, dalt l’escenari m’acompanyo amb el Kevin als teclats i sintes, el Sebastià Gris a la guitarra elèctrica i l’Abril Sauri a la bateria i el PAD.
De la mateixa manera que l’àlbum té darrere un concepte que integra tots els temes, a nivell escenogràfic i de vestuari succeeix el mateix, ambdós estan interrelacionats?
Totalment, està bastant pensat. L’escenografia és una mica sorpresa pels que vinguin. Hi ha tot un treball a darrere que és molt xulo anar al concert i veure’l. A més es relaciona amb el concepte del refugi i aquesta aura del disc.
Hi ha transicions entre cançons, com són?
Sí, hi ha transicions. La idea del directe és conservar aquests tres episodis que et comentava. Així doncs, en el concert hi ha tres parts que es diferencien amb transicions, algunes en format poema, d’altres amb instrumentals de piano. Depèn de cada moment.
En aquest disc la teva vessant de pianista ha quedat en un segon pla i potencies molt més la veu. Per què? El piano quedarà relegat al passat o encara és present en la Joina actual?
Tot és una mica circumstancial, tampoc m’hi he parat a pensar molt. El fet de voler cantar els meus temes m’ha posat en el paper de cantant i de líder d’un projecte i m’agrada. La vessant de pianista, però, no sento que la perdi fent un projecte en el que potser no és l’instrument principal per mi. Simplement, aquesta branca, ara mateix, ha quedat relegada en un segon pla, però per aquest projecte. De fet, justament ara estic escrivint per a piano, és a dir, que segueix molt present en la meva vida. No sé si això sortirà, si serà un àlbum o un concert per a la família, però vaig fent.
És una incertesa doncs, una mica com la situació de la cultura en la situació actual…
Exacte. Per això és important animar a tothom a consumir cultura, a anar als concerts aprofitant que s’estan programant coses, un fet que em fa molt feliç, tan per als artistes per a què així puguem viure, com per a la gent que d’aquesta manera es pot alimentar d’art, que crec que és quelcom molt necessari.
Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Júlia Oliveras
