Teatre la Garriga

2PrincesesBarbudes

2PrincesesBarbudes (grup de música pop)

“Un concert per a tots els públics: diferents nivells de comprensió, un aprenentatge comú”

2princesesbarbudes són la cantant i il·lustradora Helena Cases i el músic Marc Marcé. Un grup musical de pop per a totes les edats que arriba a la Garriga amb un nou àlbum sota el braç, “La bona vida”. Un quart disc que els consolida en el circuit de música familiar de Catalunya tal com exemplifica el Premi Enderrock 2020 al Millor Disc per a públic familiar amb el qual van ser guardonats el març d’aquest any.  

Aquest proper 25 d’octubre a les 11.30h del matí ompliran l’escenari del Teatre de la Garriga – El Patronat amb la seva peculiar sonoritat aconseguida per uns instruments petits i de joguina. Un concert teatralitzat per endinsar-se en el món del paleolític tot reflexionant en la societat actual. Humor i aprenentatge, teatre i música, dues princeses barbudes. 

Ens hem de remuntar una dècada per trobar els vostres inicis. Com neix aquest projecte musical?

La història és molt curiosa. L’Helena i jo (Marc) sempre hem estat molt vinculats a la música i quan vam tenir el nostre primer fill, familiars i amics ens van regalar instruments de joguina. Amb aquells instruments vam començar a fer cançons, a experimentar i jugar, moment en què van néixer les barbudes: fer música amb instruments de joguina.

Un encàrrec per a fer cançons tradicionals ens va obrir les portes per a fer un primer disc, “Cançons i rimetes” (2011). Àlbum que va esdevenir les beceroles de les 2princesesbarbudes. Tot i això, de seguida vam veure que a nosaltres el que ens agradava era fer cançons pròpies. 

Us emmarqueu en el pop infantil exclusivament o esteu oberts a d’altres estils i públics?

L’etiqueta infantil no ens agrada ja que normalment s’associa a una cosa bàsica i de consum exclusiu per a nens. Nosaltres fem música per a tothom i, òbviament, apte per nens. A nivell de programació estem dins el circuit de música familiar, espai on vam començar i hi estem molt còmodes pel que fa als horaris i les condicions. Són concerts diürns, de les 12 del migdia o les sis de la tarda, fet que ens permet conciliar horaris amb la família. 

Estilísticament partim del pop però la nostra música és molt variada. Les influències van del yeyé, la música jamaicana, la música del mon, el folk, fins a la música de banda sonora, com de l’oest,… és una gran barreja d’estils molt heterogènia que en diem música pop. Composicions que, a més, estan marcades per uns continguts interessants, imaginatius que fan pensar i reflexionar.

És difícil crear pels més petits de casa sense caure en el paternalisme?

Sí, quan ens toca crear és el més complicat. Has de ser molt exigent perquè has de fer una cosa que no sigui carrinclona o bàsica. A més, nosaltres ens posem un requisit afegit, que sigui original. Un enfoc suggestiu, engrescador i divertit, amb unes lletres riques en paraules, continguts i, sobretot, amb rimes molt treballades, que cavalquin amb la poesia. 

Som conscients que la tendència no segueix aquest camí, cada cop s’aposta més per a fer propostes musicalment simples i amb lletres molt poc poètiques. De vegades costa que se’ns entengui, però bé, després et trobes a persones com la Sílvia, aquí la Garriga, que han entès i vist que aquesta és una cosa que està ben feta, curiosa i que es mou en aquest eix transversal, un contingut per a nens però també per a adults. 

En quin moment creeu “La bona vida”? 

Al 2019 neix aquest disc temàtic. Després del treball sobre les orenetes teníem ganes de fer un nou àlbum i se’ns va passar pel cap parlar de la prehistòria. 

El paleolític és una època molt apassionant, sobretot al confrontar-se amb el neolític, etapa on la gent ja es va assentar, va aparèixer l’agricultura, les primeres ciutats, la moneda, la propietat, entre d’altres. Tot una sèrie de dinàmiques adoptades per la societat actual. Fins aleshores, les tribus eren nòmades, vivien en comunitats i usaven l’espai per viure. A partir d’aquesta tesi hem creat aquestes cançons que descriuen com era la vida al paleolític. I alhora, fem una analogia de la societat capitalista en què estem ara. Una critica a la societat actual des del sarcasme i les bromes. Ens agrada crear un ambient divertit en els nostres concerts.

Així doncs, podríem dir que les nostres composicions són una amalgama de sensacions, peces divertides, amb humor i escenes poètiques, que alhora tenen certs punts de crítica i reivindicació. No és habitual que un producte que està pensat per nens, hi hagi aquesta proposta tan profunda de contingut.

El disc està acompanyat per un llibre que il·lustra les composicions musicals d’aquest treball. Com es complementen aquestes dues disciplines de l’art?

A l’Helena li agrada molt dibuixar. Ens agrada aquest format de fer com un conte, de combinar les lletres amb dibuixos. És un format amb el qual l’infant pot experimentar. 

És curiós com esdevé un punt de trobada entre els adults i l’infant. En els nostres concerts, quan estan connectats, ambdós estan en diferents nivells de comprensió però estan compartint un aprenentatge comú. Amb el llibre ho aconseguim des de casa.

Els assistents al vostre concert què es trobaran? Com és la posada en escena? 

La posada en escena és en format de congrés paleontològic: hi ha una veu en off que va explicant coses serioses sobre aquesta etapa i nosaltres les anem confrontant i en fem cançons. Tot sempre acompanyat de gags, de tocs humorístics. Ens agrada situar a l’espectador en el context temàtic.

Es podria dir, doncs, que és un concert teatralitzat? 

Una mica si. No deixa de ser un concert que al mateix moment té aquest punt d’escenografia, d’il·luminació i de vestuari.

I pel que fa als instruments, els més fidels reconeixeran els instruments habituals? 

Fa temps que hem trobat la recepta que ens funciona: el marc a la bateria composta per instruments de joguina, el Toni al diminut baix, l’Helena al petit acordió i al pianet de joguina, i jo a la petita guitarra elèctrica de tres cordes i a l’ukelele petit. Una combinació que crea una sonoritat molt curiosa. 

Un aspecte molt curiós que heu anat repetint al llarg de la vostra trajectòria és la traducció dels discos a diversos idiomes…

Va començar com un joc. Tenim molts contactes amb la cultura basca, i va aparèixer l’oportunitat de traduir el disc “Enciclopèdia baixeta de la nit” a l’euskera. Ens ho vam passar molt bé treballant amb les produccions i anant a fer concerts allà. El disc de les orenetes també el vam traduïr a l’euskera, a més del castellà i el francès. Això ens va permetre fer concerts a la Catalunya Nord o Madrid, entre d’altres. 

“La bona vida” només el tenim en català. El moment actual ens planteja un futur incert, per tant, ara per ara, tenim la mirada posada en portar-lo arreu de Catalunya. Tenim ganes de mostrar aquest darrer treball per aquí; va sortir a la llum l’any passat i, degut a la pandèmia, no l’hem pogut gaudir dalt els escenaris. 

En aquests dies és complicat fer projectes a llarg termini. Traduir un disc és molta feina. Les nostres cançons amaguen un gran nombre de rimes. Per mantenir aquesta sonoritat, aquest ritme és complicat. Cada llengua té la seva mètrica per això mai és una traducció literal, és divertit. Has de mirar la idea de cada cançó, de cada vers i a partir d’aquí intentar plasmar-ho amb la màxima similitud possible. 

Aixecant la mirada, com us plantegeu el futur?

Tenim ganes seguir fent més àlbums, ens encanta, ens ho passem molt bé i estem molt còmodes amb el Marc i el Toni. Ara bé, la situació és estranya i canviant, per això no tenim res temporalitzat. El que tenim clar és que volem seguir presentant “La bona vida”.

Enguany heu estat guardonats amb el Premi Enderrock 2020 al Millor Disc per a públic familiar. Què significa per a vosaltres aquest reconeixement?

Els premis són molt relatius però si que és veritat que ens va ajudar a fer difusió del projecte. Nosaltres no som un grup de masses, no tenim molts seguidors. Amb aquest premi se’ns reconeix la feina realitzada al llarg d’aquesta dècada i òbviament ens ajuda que cada cop la gent ens conegui més i ens programin més. 

El problema ha estat que ens van donar el premi el 4 de març i al cap de poc ens van confinar. No vam tenir temps d’assaborir l’empenta que un premi així et dona. 

Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).

                                                                                  Una entrevista de Júlia Oliveras