Cia. Estampades

Cia. Estampades: “Ens agrada tenir sempre aquest punt de vista privilegiat”

Estampades és una companyia catalana creada l’any 2010 per Berta Escudero, Mariona Moya i Paula Radresa. Tres artistes amb una intensa trajectòria a la Cia Deambulants com a membres co-fundadores, coreògrafes i ballarines. 

Apassionades per les arts de carrer i la conquista d’espais insòlits, han viatjat per dins i fora del continent europeu: Polònia, Portugal, Luxemburg o Xile són alguns dels països on han portat els seus treballs. Espectacles amb un clar tret distintiu, la dansa aèria. 

El proper 17 d’octubre a les 20h del vespre aterraran al nostre poble amb el seu darrer treball “FAR”, un espectacle que neix de la fusió de la dansa i el teatre amb tècniques aèries. Obra que realitzaran a la façana del Teatre de la Garriga – El Patronat, un escenari atípic en el que crearan atmosferes plàstiques i efímeres per captivar als assistents.

Ara fa deu anys que vau crear la companyia. Com va sorgir? I l’amor a aquesta disciplina de la dansa?

Estampades va sorgir fa deu anys tot i que ja portàvem treballant juntes més de cinc anys ja que veníem de la companyia d’espectacles aeris “Deambulants”, creada al 2003. Vam treballar-hi fins que es va dissoldre i aleshores nosaltres tres vam formar Estampades. 

Érem amants de les arts de carrer. Arrel d’un curs que vam fer a l’escola municipal de dansa de Celrà vam descobrir la dansa aèria i vam veure que ens encantava, moment en què vam decidir emprendre aquesta aventura. En aquell moment, no hi havia escola de la dansa aèria per això la nostra va ser una formació autodidacta, investigant a través del moviment. 

En quin moment creeu aquest treball? 

Ja fa tres anys i durant aquest temps ha anat evolucionant. Moltes vegades en la dansa aèria es busca una paret llisa per poder fer meravelloses coreografies però a nosaltres ens interessava treballar amb l’arquitectura pròpia de l’edifici, intentar habitar els racons per donar-los-hi vida. 

Com ha estat el procés de creació d’aquest espectacle?

Ha estat un procés molt adaptat a l’espai que ens trobàvem. Un cop vista l’estructura ens anàvem desenvolupant. Tot neix de la idea i de les ganes de crear aquestes coses efímeres. Peces úniques que parlen sobre un mateix tema però que fan que cada poble l’adapti al que ell té. Mai serà el mateix, mai serà una fotocòpia. Amb aquestes peces propicies que el poble vegi l’edifici d’una altre manera, amb uns altres ulls. Deixes una empremta, una petjada.

Un procés molt in situ i també col·lectiu. Venim de la dansa contemporània, la dansa – teatre i també de les tècniques de circ més aèries com la corda, el funambulisme o el clown. Cada una ha anat investigant el seu camí i el que més l’atrapa, i és aquí on ho posem en comú. 

A la descripció d’aquest espectacle poseu que està pensat per a campanars o edificis d’arquitectura similar. Com ho fareu a la Garriga?

A la façana del teatre. Des de que vam crear l’espectacle l’hem anat adaptant, al final, a tots els edificis hi acabes trobant aquell element arquitectònic que et dona joc. 

Quin paper juga, doncs, l’espai? 

Un paper importantíssim. Experimentem molt amb el què ens dona el propi edifici: finestres, balconades, cornises, cantonades, passen a ser els nostres elements de joc. 

Per això sempre destinem el dia previ a la creació in situ. Nosaltres tenim les estructures bàsiques però després sempre necessites aquest temps per adaptar-te a les variants d’alçada, amplada o de la pròpia estructura.

Què expliqueu amb aquesta obra?

Els edificis i campanars han estat històricament elements de referència per al poble. Nosaltres tenim ganes de recuperar aquests espais com a elements que expliquin quelcom.

Actualment han perdut el protagonisme, la societat està molt pendent del què li passa davant els seus ulls, la gent pel carrer només camina i no es fixa amb el què l’envolta. Amb aquest espectacle volíem fer un reclam: Observem el què tenim al nostre voltant, són les pedres que formen part de la nostra història, això és casa, habita-la en totes les seves possibilitats i envergadura!

Precisament aquest reclam, aquesta història, com la feu arribar al públic? 

A través del cos, del moviment i de buscar imatges oníriques. Intentem convertir l’edifici en el nostre far, el nostre motor, la nostra casa. D’aquí van sorgint personatges que habiten aquest espai per ensenyar-lo a la resta de gent, però tot molt a través de sorpreses, sempre sense text. Intentem doncs, donar vida i cada personatge busca el seu espai, el seu racó. 

Ja de cara al futur. Teniu nous projectes entre mans?

Sí, estem desenvolupant un nou treball. El nostre element característic, la part aèria, hi serà present però aquesta vegada a menys alçada, ens interessa ser més arran de terra per estar més en contacte amb el públic. En la dansa aèria crees imatges molt boniques i poètiques però la relació amb el públic costa. 

Precisament per aquest motiu ens interessa molt la Garriga, ja que al fer l’espectacle en un edifici no gaire alt, tindrem el públic molt a prop i podrem rebre el feedback que normalment en un campanar se t’escapa.

Heu viatjat per Polònia, Portugal, Luxemburg, Xile… I a nivell autonòmic heu trepitjat festivals com el Grec o el Temporada Alta de Girona. Quin és el mètode, el secret del vostre èxit?

El secret és estar viva i present, donar veus i no oblidar la difusió. Ara mateix estem en una etapa on tot ens ho portem nosaltres mateixes i costa més ja que estàs creant, produint, tot alhora i és difícil. Bàsicament és saber-se moure’s. 

Arribeu a la Garriga en el marc del projecte Fem Dansa. El coneixíeu?

La Sílvia Feixas – directora del teatre – ens el va explicar. És molt important que existeixin iniciatives com aquesta que ajudin als pobles a acostar la cultura i que, a més, permetin programar activitats gratuïtes. La cultura és necessària i sembla que cada vegada s’està donant més suport a aquest sector tan oblidat i apartat.

Creieu que s’ha d’apostar més per la dansa? Encara existeix aquella por que la dansa no desperta tan interès com pot ser el cant o el teatre tradicional?

En els últims anys aquesta tendència ha anat canviant. Darrerament hi ha molts festivals dedicats exclusivament a la dansa, hi ha més suport que ara es comença a veure també en el circ, que era l’escaló completament oblidat. I ja després estem nosaltres, entre dues aigües; sempre ens han dit que no som dansa però tampoc circ, naveguem entre dos mons. 

Ens agrada provar i descobrir mons, investigar i jugar a través del moviment i de les altures, que sinó ens perdem: ens agrada tenir sempre aquest punt de vista privilegiat.

Entrevista realitzada per Júlia Oliveras