“Espero que d’aquesta situació pandèmica en sortim més humans, més culturals i amb molta més tendresa”
Anna Roig & Àlex Cassanyes Big Band Project (artistes)
Dos artistes penedesencs presenten de forma conjunta l’espectacle “La Tendresse. Hommage aux belles chansons”. Un projecte ambiciós d’Anna Roig i Àlex Cassanyes en format Big Band.
Catorze músics, un director i arranjador, i una intèrpret sobre l’escenari. La unió entre les cançons franceses que més li agraden a l’Anna Roig i les composicions exquisides i curoses de l’Àlex Cassanyes. Un concert programat dins del Festival Terra de Sons 2020 que s’ha fet esperar, amb dues cancel·lacions a última hora degut a la pandèmia de la COVID-19.
A la tercera va la vençuda que diuen, així que el proper dissabte 17 d’abril, el Teatre de la Garriga acollirà aquest espectacle tan esperat.
Com neix aquest projecte musical?
Anna: Jo estava en una època que no sabia massa cap a on tirar musicalment i vaig anar a un concert de l’Àlex Cassanyes Big Band Project on l’Àlex presentava el seu disc. No el coneixia ni a ell ni a les seves composicions per això em va sorprendre tant. Em va agradar moltíssim i me’n vaig anar a casa remoguda i amb ganes de fer més música. Vaig passar d’estar a punt de deixar la música a tornar a tenir ganes de fer algun projecte musical, de tornar a pujar a l’escenari i de tornar a compartir coses boniques amb el públic.
Després d’aquest concert, tot i no conèixer l’Àlex, vaig decidir enviar-li un missatge explicant-li que m’havia agradat molt el seu concert. Al cap d’un temps vaig tornar a contactar amb ell, moment en el qual va començar tot.
Àlex: L’Anna em va enviar un correu proposant-me un projecte amb cançons franceses que eren o havien estat importants per ella, les quals jo les podia arranjar per veu i Big Band. De seguida em vaig llançar de cap al projecte. Primer de tot, perquè era una molt bona idea, i després, perquè per una persona com jo, poder escriure per Big Band, que és la formació que més m’agrada per escriure, era tot un plaer.
Així doncs, es gesta a través de dues branques, en primer lloc, una selecció de diversos temes i, posteriorment, un arranjament. En què et bases per escollir aquestes peces en detriment d’altres?
Anna: Doncs són cançons que sempre m’han agradat i que les tenia guardades en un calaix per a cantar-les algun dia. El problema és que va passant el temps i mai trobes el moment. I aquesta era l’ocasió perfecta.
Una vegada feta la tria, ens vam adonar que hi havia dues cançons que portaven per títol “La Tendresse”. Vam repassar les temàtiques i vam veure que totes estaven bastant vinculades a aquest concepte. Així doncs, d’alguna manera, el repertori ens estava posant en safata la temàtica global i el títol de l’espectacle.
Ha estat molt bonic que ho resumíssim tot en aquesta tendresa. És l’oportunitat de pujar a l’escenari per reivindicar aquest sentiment tan especial que ens uneix a les persones. Ens hem tornat militants de la tendresa i a cada concert intentem reivindicar aquestes petites coses que ens uneixen, que ens fan escoltar millor, que ens escalfen el cor. D’alguna manera, busquem revalorar la paraula humanitat.
I els arranjaments, com els vau plantejar, tenint en compte que són peces per a ser cantades?
Àlex: La Big Band és una formació molt classificada en el jazz i entesa com una música molt potent i ràpida. És una formació on hi ha molts instruments i, per tant, molts timbres. Un fet que et permet decorar cada cançó de la forma que creus que se li adequa millor.
Ara bé, hi ha una complicació que és sempre la mateixa: el conflicte entre la veu i els instruments que hi ha darrere. És quelcom que s’ha de gestionar tècnicament. La veu ha d’estar sempre a davant i el del darrere mai pot molestar. Jo sempre parteixo de la idea que tot el que hi ha darrere ha d’ajudar a la veu.
Sou fidels a les cançons originals o les heu repensat de dalt a baix?
Anna: L’important per a nosaltres era mantenir l’essència del text i de la melodia. Quan l’Àlex arranjava, sempre estàvem en diàleg per analitzar què comunicava la cançó i fer, a partir d’aquí, un arranjament que ajudés a transmetre-ho. De vegades pots posar un arranjament que et faci canviar el significat d’allò que estan dient les paraules, perquè aquella música no et porta cap a aquella història. Això ho vam tenir molt en compte des d’un bon inici, de seguir aquesta línia de respectar el que diu el text. De fet, en la cançó francesa és molt important el que diu el text. Tot i que no tothom entén i parla el francès, sempre intento explicar la lletra de la cançó abans de cada tema de manera que la gent entri dins l’atmosfera de la cançó. Ens agrada anar més enllà, que no només sigui escoltar i ja està.
Pel que fa a la semblança amb les peces originals, l’Àlex li ha donat un toc diferent. Era molt fàcil tirar del que ja és la cançó i posar-li una mica més d’instruments i ritme de jazz darrere, en canvi, ella no ha tirat cap aquí.
Àlex: De fe, jo li he d’agrair a l’Anna que em va donar carta lliure. “Tu fes la teva” em va dir, i com a compositor, això és el millor que et poden dir. La llibertat d’escriure, per mi és molt interessant.
Com ha estat d’important la cançó i cultura francesa en la trajectòria musical de l’Anna?
Anna: A mi em ve de família, ja que la meva mare és francesa. Vaig estudiar educació musical a França i allà vaig descobrir la cançó francesa, tot i que vaig descobrir que de petita ja n’havia escoltat a casa.
Em va agradar moltíssim, sobretot perquè té aquest punt d’explicar històries. A mi m’agradava molt el teatre i la música i aquest estil ho engloba tot. Quan vaig conèixer la cançó francesa va ser un boom, una inspiració de cop.
Sense anar més lluny, jo m’he començat a sentir músic en el moment en què he entrat en aquest estil musical, quan he començat a crear cançons i he començat a interpretar-ne.
Durant un temps, en aquests darrers anys, en cada concert interpretava alguna versió de cançó francesa que recuperava, però era quelcom anecdòtic. Aquest projecte amb l’Àlex ha estat l’ocasió de tornar-m’hi a posar de ple i em sento molt còmode. L’origen del meu jo sobre l’escenari es troba en la cançó francesa!
A vegades tens moments o etapes que no tens ganes de compondre cançons noves i això m’està permetent seguir sobre dels escenaris gaudint de fer música tot i no compondre’n de nova. És genial.
Un cop el projecte està creat, comença a caminar i, en plena gira, arriba el confinament. Els concerts es van haver de posposar, com és el cas del d’aquí a la Garriga. Què ha significat la pandèmia de la COVID-19 per a vosaltres?
Anna: Vam tenir un primer any sencer, de febrer a febrer, en el que vam poder fer tots els concerts. En vam fer al voltant de 12. Però va arribar la pandèmia i els vam haver de posposar i reprogramar tots.
No sabíem què passaria, desconeixíem si els podríem fer en algun moment. Per sort els hem pogut fer tots i, precisament, aquest de la Garriga és el darrer. El de la Garriga és el que té més història (riu). L’havíem de fer just al principi del confinament, es va passar a novembre, moment en el qual es van tancar els teatres. Ara esperem que no ens torni a passar el mateix.
D’altra banda, el concert de la Garriga ens fa especial il·lusió, ja que el guitarra, el Guillem Callejón viu a la Garriga. Precisament és un dels organitzadors del Festival de Jazz de la Garriga.
16 artistes en total. Com eren els assajos?
Àlex: Sempre procuro que, un cop creades les partitures, no s’hagin de canviar. D’aquesta manera, cadascú s’ho estudia i amb 3 assajos tots junts en tenim prou. A més, al principi, en tenir un concert rere l’altre era una forma d’assajar i anar millorant cada dia. Ara els nervis dels primers dies ja no hi són.
També és cert que vam fer uns primers assajos per seccions i després ho vam ajuntar tot. A l’haver treballat per separat, ajuntar-ho tot va ser més senzill. A més vam poder assajar a l’escola de música de Vilafranca. Un fet que ens va ajudar molt a l’hora d’assajar tots junts. Comptar amb aquesta escola és tot un avantatge, i és gràcies al fet que l’Àlex hi treballa i, dins de la Big Band, també hi ha el director de l’escola.
Com ha estat passar de treballar amb quatre músics a l’Ombre de Ton Chien als catorze de la Big Band de l’Àlex?
Anna: Al principi va ser molt complicat i molt bèstia. Ara bé, t’encanta cantar, estàs interpretant les cançons que més t’agraden, amb uns arranjaments espectaculars i 14 músics a darrere acompanyant-te… És brutal.
Òbviament, en els primers assajos em posava a cantar i em despistava, m’atabalava. Feia bastant temps que no cantava, un any i mig aproximadament, i això també complicava les coses. Tornar a posar-me a cantar era una inseguretat. Però bé, coses del principi, ara ja estic comodíssima i molt bé.
Així doncs és un format on hi podrem veure de nou a l’Anna Roig en un futur?
Anna: Jo hi estic molt bé, qui sap. De moment, esperem poder rodar més amb aquest espectacle, ja que és atemporal. De tant en tant el podem fer, encara que sigui una vegada l’any.
Fer més projectes amb Big Band seria tot un plaer. Tot i que ara mateix estic en un moment en el qual no sé cap a on tirar, no sé si faré algun projecte a duo o a Big Band, tot està obert.
Parlant del futur, com el veieu i, sobretot, com el plantegeu en l’àmbit professional?
Àlex: Fer el que estem fent els músics és molt important. Les arts són tan valuoses per l’ésser humà que és essencial que pervisquin. I és curiós com li dono molta més importància ara que no pas abans.
Quan anem sortint d’aquesta situació, la gent tindrà ganes de sortir i viure i consumir cultura. El que ens fa humans no és la tecnologia sinó l’art. La música connecta amb les emocions i això no es pot evitar. En aquest sentit, la gent sortirà més viva.
Espero que d’aquesta situació pandèmica en sortim més humans, més culturals i amb molta més tendresa.
Pel que fa a projectes, d’aquí a tres setmanes trec un disc. La pandèmia m’ha afectat emocionalment, però professionalment m’ha permès treballar molt i tinc la sort de poder treure aquest disc en poques setmanes.
Anna: En el meu cas, no tinc projectes de futur. De fet, imagina la incertesa en la qual em trobo que, després de fer durant anys un taller de música per nadons, ara m’estic plantejant deixar-lo, ja que fer-lo en línia perd tota la gràcia. Les famílies em demanen tornar a la presencialitat, però no ens deixen. Ara mateix l’única certesa és la feina a l’escola de música.
De vegades penso que m’agradaria fer un disc, però no sé ni com fer-lo. Estic una mica com la situació general que vivim.
La raó de ser músics és poder compartir la música, i ens motiva molt trobar-nos amb altres persones per crear en conjunt. Quan va començar la pandèmia vaig pensar, mira que bé, molts músics que estarem a casa i tindrem el temps per estar amb nosaltres mateixos i crear i, en part, és veritat, però ara ja estem molt cansats d’estar a casa i tenim ganes de fer coses amb altres. Tothom està saturat.
Les entrades per a gaudir d’aquest concert es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Júlia Oliveras Aumedes
