Fernando Brox Quartet, un so orgànic i futurista
Fernando Brox Quartet, un so orgànic i futurista
L’analògic i el digital es fusionen al servei de la bellesa, una nova sonoritat neix de la mà de Fernando Brox Quartet i el jazz més modern pren una forma totalment desconeguda a dia d’avui.
A través d’una formació de quartet amb Tony Saigi al piano, Pau Sala al contrabaix, i Carlos Falanga a la bateria, Fernando Brox va interpretar el seu darrer disc, “Broxila”, juntament amb nous temes que està treien actualment. El malagueny va esgrimir un repertori ple d’improvisacions marcades per l’energia i el virtuosisme. El domini de Brox de la flauta travessera és ja inqüestionable. Els seus solos de vertigen i les melodies frenètiques van transportar el públic assistent a nous espais sonors. Universos compartits amb la banda que l’acompanyava, totalment compacta, dalt escenari. Els tres músics, en la línia de Brox, van oferir un gran arsenal de recursos musicals, explorant al complet, i de forma molt intel·ligent, les subtils possibilitats dels seus instruments. Però el més destacable no van ser aquests recursos performatius que donaven a l’espectacle una narrativa singular, sinó l’ús intel·ligent de la tensió i distensió del discurs musical, acaparant completament l’atenció del públic. A més, van aconseguir crear una atmosfera molt pròpia dels concerts de jazz, una sensació tan desitjada i impossible d’invocar en altres tipus d’espectacles com és la proximitat amb el públic en un equilibri perfecte entre el preparat i l’improvisat.
Aquest preparat, el segon treball de Brox, és un salt creatiu molt destacable, amb peces que evoquen als grans mestres del jazz però on s’hi pot entreveure unes ganes immenses d’obrir a melodies fora d’aquest estil jazzístic. Vozarrón, tema amb el que va iniciar el concert, demostra aquesta recerca de noves sonoritats. Els matisos que aportava Brox amb la seva flauta incisiva al compàs del trio et traslladava a aquests nous espais, podríem dir, orientals. Amb La Rueda, van crear una consecució màgica de diàlegs entre ells. Elipsis i Reptylidian són, per l’autora, les composicions més particulars i singulars que van interpretar el quartet. L’electrònica de Brox en contraposició als formats clàssics jazzístics, tot i que no menys espectaculars, del trio, és quelcom innovador. Pel que fa a Reptylidian, és curiós com Brox, com a honor al títol, serpentejava subtilment pels acords del trio, delectant als assistents amb melodies dolces i atemporals. El punt final al concert el va posar el preciós tema que portava per nom Júlia.
Un concert d’un so orgànic i futurista que va tenir lloc el passat 15 de maig a dos quarts de set de la tarda en el marc de la desena edició del Festival de Jazz de la Garriga. Un concert que va refermar la personalitat, la solvència tècnica i la imparable trajectòria del flautista malagueny establert a Barcelona.
Una crònica i recull fotogràfic de Júlia Oliveras Aumedes
