“Les emocions són un vehicle perfecte per poder transmetre la memòria col·lectiva”
Tanaka Teatre (Companyia de teatre)
Entrevista
Tanaka Teatre és una companyia de teatre i titelles amb 10 espectacles en gira i més d’una desena d’anys rodant pels teatres, places, biblioteques i centres cívics de Catalunya. Amb una extensa experiència en el món infantil i la inquietud com a bandera, les actrius Elsa Lluch i Ariadna Matas funden la companyia a finals del 2007.
Els seus espectacles marcats per la més subtil combinació de comèdia i valors pedagògics, les ha portat a viatjar per arreu del territori català. Un còctel teatral que busca mostrar la diversitat cultural a través del foment de la convivència que es podrà gaudir el proper diumenge 24 de gener al Teatre de la Garriga – El Patronat.
Fins a 12 anys de trajectòria i 10 espectacles en gira. Com us reinventeu per seguir al peu del canó?
Treballant molt i amb moltes ganes. Està clar que aquesta feina és vocacional i hi ha un extens treball a darrere. Poc a poc anar creixent dedicant-hi moltes hores, tan a la feina creativa com a la de despatx, que tot i que no ens agrada, també s’ha de fer ja que és indispensable.
Amb aquest últim treball, “La petita Capmany”, hem fet un pas endavant, de fet és l’espectacle més ambiciós.
Cada espectacle explica una història diferent, però tots comparteixen un univers de valors. És la vostra forma d’entendre el teatre, una eina de comunicació de valors i emocions?
Sí, totalment. L’objectiu primer és que els assistents s’ho passin bé i, després, que puguem transmetre valors i missatges. Amb “La petita Capmany” busquem plasmar la importància de preservar la nostra cultura a través de la història. La cultura és el que ens defineix, per això és vital estimar-la i transmetre-la de generació en generació.
Al Teatre de la Garriga oferireu l’espectacle “La petita Capmany”. En què consisteix?
Explica la història de l’escriptora Maria Aurèlia Capmany, filla d’Aureli Capmany, un personatge folklorista que va fer molta recerca de la nostra cultura.
És un viatge que ella fa per entendre la feina que fa el seu pare i per salvar les tradicions de ser oblidades. Precisament dins l’obra hi ha el personatge de l’oblit que s’emporta aquestes tradicions i el llegat històric.
En quin moment aposteu per homenatjar la figura de l’escriptora i dramaturga Maria Aurèlia Capmany?
Tot va començar amb la proposta que ens va fer la Fundació La Roda sobre parlar de l’Aureli Capmany. Nosaltres, però, no ens volíem quedar només en la figura d’ell i vam preguntar-nos, perquè havia treballat durant tants anys incansablement? Doncs per salvar la cultura i precisament d’aquí surt un espectacle que d’alguna manera defineix tots aquests objectius que perseguia Aureli Capmany.
Per a escriure aquest espectacle fidel a la història i als valors catalans, hi ha hagut un extens treball de documentació. Com ha estat aquest procés?
Hi ha hagut un elevat treball de documentació. Ens va ajudar molt la Montserrat Garrich, comissaria de l’Any Aureli Capmany. Ella ens va obrir les portes de casa seva donant-nos accés a la biblioteca que té sobre Capmany. Per altra banda, hem estat molt en contacte amb la família Capmany, sobretot amb l’Anna, la neboda de la Maria Aurèlia. L’Arxiu Històric de Barcelona també ha estat un dels espais als quals hem accedit durant aquest immens treball de documentació per a captar l’essència dels personatges.
Un procés llarg que ha donat els seus fruits. El dia de l’estrena de l’espectacle al Centre Artesà Tradicionàrius, hi havia entre el públic una de les millors amigues de l’Aurèlia Capmany. Un cop acabada l’obra se’ns va acostar per dir-nos: “Heu captat l’essència de la Maria Aurèlia, és ella”. Ens va omplir d’alegria, és una de les coses més boniques que ens han manifestat. Sense voler-ho, al haver buscat tanta informació, al final aflora allò que has llegit i amb el què t’has documentat. Era l’objectiu i el vam aconseguir.
Per què aquest objectiu de mantenir el llegat històric?
Hi ha moltes coses que s’estan perdent, des de frases fetes, festes majors o danses tradicionals, fins a cançons populars. Un dels personatges que surt a l’espectacle exemplifica a la perfecció les conseqüències d’aquesta pèrdua, al sentenciar que si perdem aquestes danses, aquests poemes al final ens oblidem dels amics amb qui compartim això.
Els grans que venen a veure l’espectacle els hi passa i ens ho comenten: “Ostres heu cantat aquella cançó que em cantava l’àvia quan era petita”. Això el que ens fa ser el poble català. Veient el que ha passat últimament és molt important ser conscients de qui som, tenir molt clara la nostra identitat, cuidar-la i mimar-la. Ho haurien de fer totes les cultures, no només la catalana, per saber d’on venim, ja que si sabem d’on venim, sabem qui som.
Quin paper juguen les obres de teatre i les iniciatives com la vostra en aquesta preservació de la memòria col·lectiva?
La gent que ens dediquem a les arts escèniques fem molta feina. El fet de veure visualment un plantejament, una història, entra i arriba molt més al públic. Jo crec que a través de les emocions s’aconsegueix molt més que no pas que t’ho expliquin. Les emocions són un vehicle perfecte per poder transmetre la memòria col·lectiva, per difondre aquest missatge.
El muntatge en aquest espectacle engloba un conjunt d’arts teatrals que van dels titelles, al bestiari, la música o inclús un cap gros...
Volíem posar totes les tècniques teatrals que també formen part de la història de la nostra cultura. A part del teatre, alguns personatges són titelles ja que la nostra companyia sempre ha fet teatre combinat amb titelles. Al llarg de l’obra també es desenvolupa una festa major on no hi poden faltar els gegants i el bestiari, uns dels grans perjudicats per la pandèmia de la Covid-19 ja que aquest estiu no els hem pogut veure a les places dels nostres pobles. La màscara és un altre de les arts teatrals usades en varies ocasions, a través del personatge del Carnestoltes i la Vella Quaresma. Des del nostre punt de vista era el mètode més adequat per transmetre aquest imaginari col·lectiu.
Amb quins elements us acompanyeu dalt l’escenari? Com és l’escenografia? I el vestuari?
L’escenografia ha anat a càrrec de Thomas Pellizzari i el resultat és meravellós, n’estem molt contentes, és una escenografia molt dinàmica.
L’Aureli i la Maria Aurèlia Capmany vivien al costat de la rambles de Barcelona i la seva família tenia una cistelleria. L’acció representa que transcorre dins aquesta cistelleria on, de fet, l’Aureli imprimia les revistes del Patufet, la primera revista per a infants en català. Tota l’escena té lloc en aquest espai on la Maria Aurèlia té les seves trobades amb el personatge del Patufet, que era tan present a casa seva que inclús ella mateixa assegurava que era com un germà.
A nivell de vestuari, està tot molt pensat. Veiem a la Maria Aurèlia de vermell, per transmetre la seva valentia, per mostrar la dona lluitadora, activista, forta i feminista que busca el seu propi camí.
Cada detall ha estat treballat segons una reflexió prèvia amb l’objectiu de traslladar el públic, de manera conscient o inconscient, a aquella època i ambientació.
A través d’aquesta obra genereu debats als assistents respecte la cultura popular, la llengua o les conseqüències d’un sistema patriarcal. Per què aquesta vessant pedagògica?
Més que pedagògica són les coses que ens preocupen a l’Elsa i a mi (Ariadna). Les dues entenem que és molt important mantenir la nostra cultura i ser crítics amb aquesta societat patriarcal. Crec que una generació que es plantegi tot això, ja només pel fet que s’ho plantegi, fa un pas endavant molt important. Aconseguir que els nens i nenes al sortir de l’espectacle facin preguntes ja genera un debat a casa. I precisament parlar d’aquestes qüestions a casa ens sembla imprescindible. Un altres dels punts que ens enorgulleixen més és veure com les nenes es veuen reflectides amb l’heroïna d’aquest espectacle, un fet gairebé insòlit tan en teatre com en televisió i cinema. Que tinguis un personatge femení amb qui et puguis sentir representat o bé amb qui puguis emmirallar-te és fantàstic, entendre i veure que tu també pots ser una lluitadora.
Al llarg de la vostra trajectòria heu participat en La Mostra d’Igualada, la Fira d’espectacles infantils i juvenils, el Festival Internacional de Titelles de Gavà o les Festes de la Mercè entre d’altres. Precisament amb “La petita Capmany” heu guanyat el 2n Premi del Públic a la Mostra d’Igualada 2019. Què significa per vosaltres aquests premis i reconeixements?
Una immensa alegria, els reconeixements són molt benvinguts. Òbviament el regal és acabar l’espectacle, veure que el públic gaudeix, que està content. Tenim la sort que amb aquest espectacle, sobretot mares i pares, estan aplaudint mentre ploren, un fet que no ens havia passat en cap espectacle, que s’emocionessin tant. Si a més ens guardonen i se’ns dona la possibilitat d’anar a festivals, ja és fantàstic.
A més, hem de tenir en compte que aquest espectacle es va estrenar, va anar a la Mostra, vam anar al Teatre Romea i just després va arribar la pandèmia que ens va tallar tota la gira. Això va ser un cop dur. Per aquest motiu, rebre enmig de la pandèmia el premi a “Millor Espectacle Familiar de Teatre Barcelona”, pren una nova dimensió, ens va donar un gran subidón. Tot i això, el millor premi és treballar i no parar de fer bolos, és el que ens omple més.
Aquest diumenge al matí actueu a la Garriga. És una població especial per vosaltres.
La música d’aquest espectacle és del Lluís Cartes, veí de la Garriga, igual que jo. Per això ens fa moltíssima il·lusió actuar a casa. El Lluís i jo ens vam conèixer fent un cafè, teníem amics en comú i a mesura d’anar parlant vam començar a col·laborar. En el moment que vaig tenir aquest espectacle a les mans vaig tenir molt clar que era el Lluís qui s’havia d’encarregar de la música. Així doncs es pot dir que en els bars de la Garriga també ha sorgit aquest espectacle.
Les entrades per a gaudir d’aquest espectacle es poden aconseguir al web del Teatre de la Garriga – El Patronat (www.teatrelagarriga.cat).
Una entrevista de Júlia Oliveras
